Això d’avui és un mig camí entre la sociolingüística i la literatura d’assaig, però també vol ser una recomanació literària, cosa que com és natural entronca amb la idea fundacional d’aquest blog.
Llengua i identitat nacional és una d’aquelles obres que et passes subratllant sense parar pàgina a pàgina fins al punt que et sembla que tot és important.
L’escriptor ebrenc des de bon començament planteja una qüestió bàsica que obvien les altres obres de temàtica similar: la idea entre llengua i identitat nacional, un fet fonamental perquè situa de forma indefectible el parlant en un context social, però també polític.
És precisament aquesta idea la que de forma conscient o inconscient s’ha volgut defugir des de la majoria d’anàlisis que tenen la llengua com a protagonista principal. És una veritable llàstima, la veritat, però suposo que és per aquest motiu que la difusió d’aquesta obra, just fa poc més de dos anys, va estar envoltada de silenci mediàtic.
Per tant, el primer que ens hauria de preocupar és per què, en la situació sociolingüística actual de la catalanofonia, el llibre Llengua i identitat nacional. Per un nou discurs lingüístic als Països Catalans no es va beneficiar de més presència mediàtica als grans mitjans de comunicació del país que, d’altra banda, sí que han gaudit altres obres que tenen la llengua catalana com a element vertebrador i la seva raó de ser.
La pregunta és òbviament retòrica perquè Llengua i identitat nacional és un llibre incòmode que posa davant del mirall lingüístic a tots els catalans —ergo enumera algunes de les contradiccions flagrants en què estem condemnats a viure— i ens convida a una reflexió que es vol proactiva; l’autor, Jordi Martí Monllau, és filòsof i la virtut que atresora durant tot el llibre és precisament la capacitat d’argumentació, reflexió i aprofundiment de les idees que planteja.
Nació, identitat i llengua d’identificació
No és debades que a la primera part del text l’autor tortosí es dediqui a definir conceptes clau com nació i identitat, uns conceptes que impliquen necessàriament una llengua d’identificació a més de l’acompanyament d’una voluntat de definir-se en termes nacionals —l’autor enumera un conjunt d’elements característics entre els quals destaquen els lingüístics i culturals però també els territorials— que es troben estretament relacionats a una realitat col·lectiva, però també individual —«les nacions només existeixen en els individus»—, i per tant que forma part indissociable de la seva identitat.
Identitat i llengua
A la segona part de l’obra, Jordi Martí Monllau s’endinsa en conceptes que tenen a veure amb la llengua i la identitat nacional i s’interroga sobre qüestions que han esdevingut, en la seva pròpia definició, «la confusió nostra de cada dia»; és a dir, respon a preguntes sens dubte conflictives vinculades a la realitat diària que vivim i que pretenen desvincular la identitat catalanovalenciana de la llengua catalana en un procés que té com a mantra habitual «Yo soy catalán, pero no hablo catalán».
Aquesta frase, com gairebé totes les que deixen anar inconscientment els parlants, porta implícita l’acceptació d’un marc que té com a llengua de referència el castellà. Ara bé, això pot començar a inquietar les ànimes més sensibles de la catalanor nostrada quan el lector recordi la relació que establia l’autor entre nació, identitat i llengua d’identificació —que ja he esmentat anteriorment.
En el context sociolingüístic que ens ha tocat viure als catalans és obvi que les preguntes que planteja l’autor provocaran alguns exabruptes dels sospitosos habituals, però també més d’una incomoditat —el reflex que retorna el mirall no és precisament perquè el català mitjà de la divisa «el nostre mal no vol soroll» salti d’alegria—, acostumats com estem —o anestesiats, que pel cas seria el mateix— a l’autoengany, la submissió lingüística i el maltractament sistemàtic com a consumidors i usuaris del català. Per tot plegat, l’obra del Jordi Martí empodera el lector per la capacitat de fer visibles els mecanismes de submissió, que després de tants anys patint-los s’han naturalitzat fins al punt d’invisibilitzar-se.
Llengua i identitat nacional: una reflexió necessària
El mèrit de Monllau, però, passa sobretot per no aturar-se en la diagnosi, sens dubte necessària, de l’estat de la qüestió, i presenta un «marc de pensament lingüístic emancipatori» i no podem pas negar que ens en cal una dosi doble. L’objectiu és evident: provocar un canvi de paradigma en l’actitud —submisa?— d’una part de la població catalanovalenciana, un punt en el qual, diguem-ho clar, sovint presenten carències alguns estudis sociolingüístics que aborden aquesta problemàtica.
És en aquest sentit que cal celebrar la publicació de Llengua i identitat nacional a l’espera que esdevingui un col·laborador necessari en el canvi de mentalitat imprescindible que necessita un vaixell —la normalització lingüística— que ara mateix, però també des de fa temps, navega a la deriva a l’espera d’un vent favorable que no acaba d’arribar mai.
Malgrat els avenços assolits i la consolidació de bones pràctiques com les que comentava la setmana passada, la promoció del català des dels ajuntaments afronta un conjunt de reptes estructurals i emergents que cal encarar amb determinació i visió estratègica.
L’arribada constant de població d’orígens diversos —amb projeccions que situen Catalunya prop dels 10 milions d’habitants en una dècada— suposa uns reptes de futur que obliguen a repensar l’abast i els formats de l’oferta formativa. No n’hi ha prou amb multiplicar cursos: cal impulsar l’aprenentatge no formal i les xarxes de socialització en català —que en alguns casos com les activitats extraescolars i en clubs esportius presenten uns usos allunyats de la plena normalització lingüística— per tal d’oferir respostes adaptades a perfils molt heterogenis i per a aquells entorns en els quals encara no està normalitzada la presència del català.
El compromís dels equips de govern és decisiu. Quan l’ajuntament assumeix la política lingüística com un eix transversal —des de la contractació pública fins al comerç, la cultura o l’esport— l’impacte es multiplica. Cal, doncs, reforçar aquest lideratge i garantir que la llengua catalana sigui present a totes les taules de decisió local.
El Consorci per a la Normalització Lingüística és la columna vertebral, però només amb el treball conjunt amb ajuntaments, diputacions, consells comarcals i Generalitat es pot assolir l’objectiu de guanyar parlants actius. En aquest sentit, cal entre tots començar a fer campanya activa per garantir que en els pressupostos d’aquestes institucions hi hagi una dotació anual per a polítiques lingüístiques i de foment de la llengua catalana.
La clau també rau en la cogovernança i la corresponsabilitat: els ens locals no són simples col·laboradors, sinó socis essencials, i els ens supralocals han de jugar també un paper actiu sobretot en aquells casos —ho vam veure la setmana anterior en el cas dels micropobles— en què no hi ha ni recursos tècnics ni econòmics per fer front a les necessitats que implica l’acolliment de persones nouvingudes. Els ajuntaments són la primera línia de les administracions públiques i les que han d’enfrontar-se a la complexitat del món actual des del primer moment.
Un dels reptes més complexos és revertir la norma de convergència al castellà i enfortir la seguretat lingüística dels catalanoparlants. Les campanyes de sensibilització, la formació en assertivitat i algunes de les experiències que he descrit demostren que és possible incidir en els hàbits, però cal mantenir una pluja fina constant perquè els canvis siguin duradors. Una feina diària que pot i ha de ser liderada pels ens locals com a administració que està sempre més a prop de la gent i, consegüentment, coneix els contextos socials en què es desenvolupa el seu dia a dia.
Oportunitat perduda
He trobat a faltar, però, una aposta decidida en una doble direcció, xarxes socials i joves, que convergeix necessàriament i inevitablement en una de sola per la mateixa idiosincràsia d’aquests dos elements.
Per una banda, si observem les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 veurem com la franja més jove —de 15 a 29 anys— experimenta una baixada de sis punts respecte de l’anterior onada de resultats pel que fa a les dades de llengua habitual. Així mateix, si revisem les dades històriques en aquesta mateixa franja d’edat veurem com, a excepció del 2013, la baixada és sostinguda fins al 2023, en què ja només el 29% té el català com a llengua habitual.
A més, les dades amb referència al castellà són estables i es manté constant en totes les EULP si exceptuem els resultats de l’any 2008 tot i que van recuperar-se en la següent enquesta. Si ho comparem amb el català veiem que també va ser un daltabaix per al català, amb la diferència que la següent enquesta ja no va recuperar els nivells del 2008.
L’impacte de totes aquestes dades té una conseqüència immediata en la franja dels adults joves —de 30 a 44 anys—, que es converteix en el grup d’edat amb un percentatge més baix de parlants habituals de català (només un 25,8%).
Aquestes xifres de parlants habituals no són precisament una bona notícia per al futur del català atesa l’evolució que comentava i és per això que malgrat els esforços dels ajuntaments catalans —evidentment no és l’única administració que hi té coses a dir— sembla que les polítiques, per les raons que sigui, no han aconseguit captar l’atenció dels joves i, encara menys, fer-los convergir cap a uns usos més favorables al català.
D’altra banda, com assenyalava al principi, hi ha un altre factor sobre el qual no s’ha actuat malgrat la incidència que té en la societat actual i, particularment, en el sector de la població més jove: les xarxes socials.
Suposo que és per aquesta raó que l’Ajuntament de Barcelona comença ara a moure’s en la bona direcció, que caldrà veure on ens porta atesos els incompliments a l’hora de materialitzar els compromisos com assenyalava en aquesta publicació, però és sens dubte una bona notícia.
Avui dia tot el que passa a internet no és una realitat alternativa sinó la via principal per on circula una part importantíssima —pràcticament majoritària— de l’oci juvenil i és aquí on la política lingüística té molta feina a fer. Sobre aquesta mateixa qüestió se’n va parlar durant les jornades “El català, reptes i propostes. El futur de la llengua àmbit per àmbit” en el marc del Pacte Nacional per la Llengua, concretament al bloc que va dedicar-se als mitjans de comunicació, en què l’exposició de la periodista Mònica Terribas va ser molt exemplificadora d’això que vull remarcar.
Per la seva experiència com a professora universitària coneix quins són els canals d’informació dels joves i el que observa de fa temps és un canvi dràstic de les lògiques consum: per una banda, la davallada constant de tots els mitjans de comunicació tradicionals i, de l’altra, l’auge —imparable?— de les xarxes socials en múltiples variants i òbviament també del consum a demanda.
Per tant, del que es tracta és de produir massivament continguts que arribin a aquesta audiència potencial —segons diversos estudis els joves consumeixen dues hores de televisió per sis dels adults— que s’informa i ocupa gran part del seu temps d’oci a les xarxes socials —precisament el lloc on de moment triomfen les llengües hegemòniques— i altres plataformes, que són l’espai a on preferentment s’ha desplaçat el consum juvenil.
Així doncs, cal identificar el talent dels creadors de contingut en català i, sobretot també, fomentar accions perquè aquest talent pugui aparèixer, tingui un futur —hem de poder dotar-los de recursos perquè puguin treballar amb garanties— i una capacitat d’incidència social entre els joves amb contingut íntegrament en català.
L’objectiu ha de ser, en definitiva, promoure i generar les condicions perquè aquest ecosistema d’influenciadors pugui créixer per poder donar referencialitat —amb la llengua catalana al centre— que connecti amb l’audiència, que sigui reconeixible per la comunitat a partir d’un codi comú, que és el que realment crea vincles emocionals i sentiment de pertinença.
És per tot plegat que voldria remarcar que és absolutament desastrosa l’estratègia que ha fet servir darrerament TV3 de cooptar influenciadors de les xarxes socials que han fet, fan i, temo, faran únicament contingut en castellà, i n’és un exemple l’últim fitxatge, la Dulceida. No és l’únic cas, però envia un missatge terrible a tots aquells influenciadors que fan contingut en català i ja, de passada, també a l’audiència, encara que cada cop més sigui una audiència més envellida, que és el que veritablement li hauria de preocupar recuperar, si és que això ara mateix ja no és una missió impossible.
Conclusions i crida a l’acció
El recorregut que he fet al llarg d’aquest monogràfic mostra amb claredat que els ajuntaments disposen d’un ampli ventall de competències i instruments que, si s’apliquen amb determinació, poden esdevenir palanques decisives per a la promoció del català. Des de la gestió interna fins a la dinamització social i econòmica, passant per l’impuls de campanyes de foment de l’ús social innovadores o la incorporació de clàusules lingüístiques en la contractació, els municipis tenen la capacitat de construir entorns lingüístics favorables que poden i han de provocar canvis en el paisatge lingüístic actual.
En aquest marc, el paper del Consorci per a la Normalització Lingüística i la col·laboració amb la Generalitat, les diputacions i els consells comarcals esdevé imprescindible per garantir coherència, eficàcia i sostenibilitat de les actuacions perquè del que es tracta també és que sigui integral, és a dir, des de totes les administracions i enfocant múltiples sectors econòmics i lúdics.
L’èxit real depèn de tothom perquè la ciutadania, el parlant en definitiva és qui hi pot incidir amb el senzill de gest de mantenir la llengua en tots els contextos. Ara bé, també, pel grau d’incidència en la societat, depèn sobretot de la implicació activa dels governs locals: són els ajuntaments els que poden fer que la llengua catalana es visqui com a pròpia, útil i prestigiada en tots els racons del país.
Alhora també depèn de la capacitat d’innovació que tinguem per afrontar els nous contextos comunicatius i espais d’oci virtuals. El consum de continguts d’entreteniment està canviant i sobretot en les generacions més joves ha basculat cap a continguts digitals —la plataforma preferida és YouTube—, i cal atendre aquesta nova demanda amb urgència si no volem quedar fora de la nova revolució digital.
En definitiva, la promoció del català des dels municipis no és només una qüestió lingüística, sinó un projecte de país compartit, fonamentat en la corresponsabilitat institucional, la participació ciutadana i la convicció que la llengua és un bé comú que ens uneix i ens projecta cap al futur. La invitació és, doncs, a actuar: a convertir cada ajuntament en un referent lingüístic i a fer del català una presència indiscutible en tots els àmbits, cosa que implica estar amatents també a incloure les noves tendències.
La diversitat de contextos sociolingüístics dins del territori català fa que cada municipi hagi de trobar estratègies pròpies i adaptades a la seva realitat; ara bé, tot i això, en tots els casos un factor que es repeteix és la col·laboració dels diferents consistoris amb el Consorci, la Plataforma per la Llengua i el Departament de Política Lingüística. La seva participació garanteix alhora que puguin sorgir aquestes bones pràctiques atesa, en molts casos, la insuficiència de recursos econòmics endèmica que pateixen les arques municipals.1 Tot i la manca de recursos, aquesta col·laboració i la voluntat dels equips de govern municipals ha permès articular un conjunt de polítiques de foment del català arreu de Catalunya i, d’entre les experiències més rellevants, se’n poden destacar les següents bones pràctiques:
Plans, taules i consells locals per la llengua
Taules pel català:
Sant Cugat del Vallès: constitució a mitjans de març de l’any passat. Té com a finalitat incrementar l’ús del català entre els joves després de conèixer-se els resultats d’una enquesta que constatava una caiguda considerable, en diversos àmbits d’ús, de la llengua catalana, pel que fa a aquesta franja d’edat.
Granollers: el 2022 va nèixer el Pacte Municipal per la Llengua gràcies a l’impuls de l’ajuntament, amb membres de tots els partits polítics, amb diversos regidors i també representants d’Òmnium, del CPNL i del Departament d’Educació. Posteriorment es va obrir la participació a la ciutadania amb quatre taules de debat, que van elaborar conjuntament unes conclusions per configurar una radiografia sociolingüística de Granollers que va permetre confeccionar amb més precisió unes propostes d’actuació.
Santa Coloma de Gramenet: desplegament de la Xarxa per la llengua, que reuneix administració, entitats i comerços en un espai de cooperació estable que coordina el CNL L’Heura.
Vilanova i la Geltrú: la Xarxa d’Espais per la Llengua és un espai de coordinació i participació de diferents entitats vilanovines —impulsat per l’ajuntament l’any 2006— que difon l’oferta formativa de llengua catalana i alhora organitza campanyes de sensibilització de l’ús del català conjuntament també en col·laboració amb el CPNL.
Plans estratègics per la llengua (una de les bones pràctiques recomanables precisament perquè impliquen el disseny d’una política lingüística municipal integral, però sobretot supramunicipal, amb la definició d’eixos actuació i la periodificació de les actuacions mitjançant mecanismes de seguiment):
Pla d’actuació per la llengua al Camp de Tarragona i el Baix Penedès: cerca un compromís polític i el lideratge dels ajuntaments de la zona amb l’objectiu que generin dinàmiques pròpies que afavoreixin l’ús del català i la implementació d’una política lingüística municipal. En aquest sentit, s’han sumat al pla una onzena d’ajuntaments —gairebé un 55% de la població de la demarcació— que progressivament estan creant Taules pel català conjuntament i en col·laboració amb el teixit associatiu local. La generalització d’aquestes bones pràctiques és gràcies a la cooperació amb les entitats, fonamental per assolir una socialització exitosa dels diferents projectes de foment de la llengua que puguin sorgir-ne en l’àmbit municipal. Un factor diferencial d’aquest pla respecte dels altres és l’aposta al voltant dels jocs de taula com un element que afavoreix l’ús del català en espais informals entre infants i joves, una franja d’edat prioritària pel que fa a la promoció de l’ús de la llengua. Al Camp de Tarragona ja s’han dut a terme aquestes trobades a Botarell i Montbrió del Camp que han estat tot un èxit de participació.
Pla estratègic per la llengua catalana de Manresa: amb la voluntat d’afrontar el moment d’emergència lingüística que viu la llengua catalana l’Ajuntament impulsa un conjunt de bones pràctiques que es concentren en aquest pla de quatre eixos —foment de l’ús social, campanya permanent, accions dirigides a la ciutadania i ús intern— elaborat en col·laboració amb el Consorci, la Plataforma per la Llengua i Òmnium. Una de les peces centrals de la política lingüística municipal de la capital del Bages i que conforma el pla és la Taula del Foment de l’Ús Social del Català que s’ha formalitzat just fa uns tres mesos. Tot i aquesta denominació oficial l’organisme s’ha aprovat pel ple del consistori; consegüentment, compleix el que estipula l’article 62 del Text refós de la llei municipal i de règim local de Catalunya, i té consideració d’òrgan de participació sectorial o consell amb les obligacions que se’n deriven.
Pla Estratègic Transversal i Territorial de la Ciutat de Lleida de Foment de l’Ús de la Llengua per a la Igualtat d’Oportunitats 2024-2028: té per objectiu integrar la mirada lingüística en totes les polítiques municipals a la Paeria de Lleida i, per aquest motiu, l’any passat es constituïen la Taula Tècnica Interregidories, que cerca reforçar l’ús del català dins del consistori, i la Taula per la Llengua, amb una visió clarament transversal, que reuneix entitats i institucions que treballen en el foment de la llengua catalana, per tal de de dissenyar accions concretes per millorar-ne l’ús social. Finalment, la Paeria també es compromet a revisar la contractació pública de l’ajuntament per donar compliment efectiu del Reglament d’ús del català aprovat del consistori de les Terres de Ponent.
Consells municipals per la llengua:faciliten la planificació i el desplegament de les polítiques públiques mitjançant les funcions que tenen atribuïdes i, en conclusió, són preferibles a una taula. El fet que el consell s’hagi d’aprovar pel ple municipal implica que quedi fixat dins de l’organització de l’ajuntament i que, per tant, la dissolució s’hagi d’acordar també pel plenari.
Ajuntaments com Terrassa o Vilafranca del Penedès han optat també per la creació d’un consell municipal per al foment de la llengua catalana, que és la base per generar unes bones pràctiques a favor de la llengua catalana.
Reglaments municipals d’ús del català (RULC)
La major part dels reglaments d’ús del català es van aprovar entre els anys 1993 i 2003 després d’una campanya del Consorci. En principi, aquests reglaments compten amb una comissió tècnica de seguiment que ha de convocar l’alcaldia, però pot delegar aquesta competència en la regidoria corresponent. És aquesta comissió l’encarregada de reunir-se dos cops l’any per verificar l’estat d’aplicació de les estipulacions establertes al reglament.
L’objectiu d’aquest reglament és tenir uns criteris clars en l’administració interna i en les relacions amb la ciutadania. No és tant una eina de foment de l’ús extern sinó un instrument d’autoanàlisi de com està treballant l’ajuntament les qüestions lingüístiques i depèn de l’ambició de l’equip de govern municipal quant a la implementació de bones pràctiques i polítiques lingüístiques municipals ambicioses. El RULC, però, té la limitació fonamental que no inclou un règim sancionador, per la qual cosa l’incompliment no genera cap conseqüència.
Com acabem de veure la Paeria de Lleida compta amb un RULC que també tenen aprovat i en vigor altres ajuntaments catalans com Barcelona, Terrassa, Badalona, Tarragona, Girona o Reus. Precisament el consistori reusenc en va ser un dels pioners amb l’aprovació d’aquest reglament l’any 1988, que posteriorment va actualitzar i renovar el 2001.
Comerç i llengua
Vic: va començar a treballar específicament el desplegament d’un pla municipal per la llengua al comerç el 2019 després de constatar mancances en molts establiments —a partir de les dades de l’Ofercat— sobretot en referència a la llengua de salutació. Així doncs, amb el CNL d’Osona van dur a terme visites presencials als comerços —més de cinc-centes observacions directes relatives als rètols informatius i la llengua oral d’adequació— amb tècnics municipals, de normalització lingüística, agents cívics i traductors pagats pel consistori, cosa que va permetre informar de les diferents normatives d’aplicació als comerços, també pel que fa referència a la llengua. Aquesta forma de començar les inspeccions era molt més pedagògica que no pas directament amb la policia municipal, cosa que s’ha demostrat pels resultats: finalment només s’ha iniciat un únic expedient sancionador —cal recordar que els municipis tenen capacitat sancionadora i plena seguretat jurídica segons ha confirmat l’Agència Catalana del Consum. D’aquestes visites se’n van desprendre unes bones pràctiques molt concretes com la incorporació d’aquests establiments al projecte Comerços aprenents, però a la vegada també ha estat una forma d’incorporar-los a campanyes lingüístiques com “A l’abril cada paraula val per mil” en què col·laboren els comerços vigatans. Els resultats més recents de l’Ofercat a la capital d’Osona han mostrat una millora significativa en la llengua de salutació i de disponibilitat dels comerços, un indicador que referma l’aposta del consistori en aquest sentit.
Manresa: han volgut anar més enllà d’una campanya informativa dels deures lingüístics dels comerços i hi van implicar també el Consell Comarcal del Bages, la delegació comarcal del Col·legi Oficial de Gestors Administratius, el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa, l’associació de comerciants i el Gremi d’Hosteleria i Turisme del Bages. Aquest tractament integral ha permès actuar des de la base de forma preventiva en el moment de l’obertura dels negocis, per exemple, com en el cas de l’emissió dels informes tècnics necessaris per part de les empreses d’enginyeria. L’objectiu del consistori manresà ha estat sobretot evitar l’incompliment de la normativa lingüística previ a l’obertura del negoci perquè tot i que els ajuntaments tenen competències pel que fa a la inspecció també cal personal per poder-les dur a terme. Encara sobre aquesta qüestió l’Ajuntament, com una altra mesura preventiva, ha canviat el formulari d’alta dels comerços i hi ha afegit una explicació sobre l’obligatorietat de posar el nom de l’establiment en català.
Campanyes de sensibilització i ús personal
Terrassa: van pensar que calia augmentar l’ús interpersonal des de la constatació que hi ha molta gent que el sap parlar però no l’utilitza. Amb aquest objectiu van adaptar a nivell municipal la campanya “21 dies. D’entrada, en català”, amb vídeos protagonitzats per figures públiques com Lildami o Pere Arquillué, treballadors municipals i comerciants locals. Amb molt poc pressupost —íntegrament dedicat al muntatge dels vídeos— l’impacte ha estat altíssim en xarxes socials i ha contribuït a generar un estat d’ànim col·lectiu favorable al català en una campanya amable en col·laboració amb el CNL de Terrassa i Rubí.
Valls: l’espai de cooperació del teixit associatiu per promoure l’ús del català, Valls per la Llengua, és una xarxa civicoinstitucional —la regidoria finança la campanya i les entitats cíviques hi aporten els recursos humans— que ha estat capaç de mobilitzar les associacions vallenques i de generar campanyes innovadores com el Convit, centrades en el canvi d’hàbits lingüístics. Al Convit s’anima els participants —fins ara més de dues-centes persones— a seguir una formació en assertivitat lingüística que cerca donar eines al parlant per evitar la norma de convergència lingüística per, a continuació, convidar-los al repte de mantenir el català en totes les converses durant 21 dies. El Convit és un projecte singular perquè un altre dels objectius que té és constatar els canvis que es produeixen en el parlant. Per això es recullen dades —mitjançant un qüestionari que responen diàriament i al final— per valorar l’impacte de la formació i quina és la percepció de canvi d’hàbit lingüístic que han experimentat.
Sant Cugat del Vallès: fa només uns dies començava la 1a Setmana del Català amb l’objectiu de fomentar l’ús i l’aprenentatge del català però amb un enfocament eminentment lúdic. Amb un programa variat d’activitats que combinava les xerrades, la música i els jocs, l’ajuntament ha organitzat una iniciativa que vol aglutinar tothom al voltant de la llengua com a sinònim de convivència i cultura compartida.
e) Plans educatius d’entorn
Els plans educatius d’entorn (PEE)2 són propostes de cooperació educativa entre el Departament d’Educació i Formació Professional i els ajuntaments. Tenen per objectiu assolir l’èxit educatiu de tot l’alumnat i contribuir a la cohesió social a través, entre d’altres elements, de l’ús de la llengua catalana.
L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès s’ha sumat a aquest projecte amb la voluntat d’arribar a una part de la ciutadania que no pot gaudir, per les raons que sigui, d’activitats de lleure. Un dels programes interessants és l’Ocistiu amb una àmplia oferta gratuïtes o a preus molt baixos adreçat a infants o joves. A sobre, enguany s’han previst tallers de suport i acompanyament educatiu a totes les escoles de la capital de l’Alt Penedès per als alumnes de 5è i 6è de primària i la voluntat és arribar a més de dos-cents alumnes en total.
L’objectiu és enriquir l’itinerari educatiu i de lleure dels joves de manera que es vinculi l’educació formal i la informal amb la llengua catalana com a nexe d’unió i element de cohesió social.
Un dels avantatges que té un PEE és que parteix de la realitat social del municipi i, per tant, s’adapta a les seves necessitats específiques, en aquest cas de Vilafranca. A més a més, el PEE connecta els diferents agents educatius —socials, culturals, esportius i de lleure— a fi de donar continuïtat a les accions que es duen a terme sempre sota una visió comunitària, és a dir, per reforçar el sentiment de pertinença.
Altres iniciatives innovadores (en entitats supralocals)
Com podrem veure a continuació aquest mosaic d’experiències i bones pràctiques mostra que, malgrat la diversitat de contextos, hi ha una tendència compartida cap a la innovació, la transversalitat i la corresponsabilitat entre ajuntaments, diputacions, Generalitat i teixit social.
Mòdul de gestió d’usos lingüístics: des de l’àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona es dona suport als ajuntaments de la demarcació per dur a terme polítiques de sensibilització lingüística. És per això que al Programa de direcció d’escoles bressol municipals s’ha incorporat aquest mòdul. És al principi quan s’estableix com es relacionen els docents amb l’infant i, sobretot, amb les seves famílies. Per això mateix, és fonamental que les direccions tinguin sensibilitat lingüística i aprenguin a relacionar-se amb les famílies en els contextos multilingües en què es troben actualment sense que impliqui abandonar l’ús de la llengua.
Campanya de control i disciplina de mercat: També a la Diputació de Barcelona es proporciona aquest servei que consisteix en l’assignació de dos inspectors capacitats per l’Agència Catalana del Consum per poder dur a terme les inspeccions en els diferents comerços del municipi. La finalitat en aquest cas, òbviament, és verificar el compliment dels drets lingüístics dels consumidors.
Oportunitat 500: fins ara he exemplificat algunes bones pràctiques en ciutats mitjanes i grans, però cal tenir en compte que el 51% del territori de Catalunya l’ocupen els micropobles —menys de mil habitants— que a la vegada també són el 51% de municipis del país. És important remarcar aquestes dades perquè majoritàriament són poblacions que no tenen ni recursos ni capacitat tècnica per dur a terme polítiques lingüístiques, però sí que en tenen la voluntat. Arran d’aquesta constatació l’Associació de Micropobles es va posar a treballar conjuntament amb el Departament d’Igualtat i Feminismes i el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) per poder acollir refugiats en aquests municipis. Ha estat un procés en què també s’ha ofert un contracte laboral als refugiats que s’hi han acollit així com la possibilitat de llogar una casa al municipi. El projecte ha estat un èxit i molts nouvinguts van aprendre ràpidament el català gràcies al voluntarisme dels veïns que els van acollir a casa.
Queda pendent per a més endavant un article amb el qual intentaré respondre la pregunta de per què no hi ha mai recursos per a la política lingüística. ↩︎
Per a la creació d’un PEE el municipi ha de tenir centres de complexitat educativa amb un índex del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu igual o superior a 1,2 i ho ha d’acordar el ple municipal. ↩︎
La setmana passada publicava el primer capítol, un petit monogràfic que he dedicat a la política lingüística en l’àmbit municipal que intenta descriure’n les necessitats i la situació actual als consistoris catalans. Avui em centraré en quines accions es poden dur a terme internament i externament des dels municipis.
Política lingüística interna: el català a l’administració local
La política lingüística municipal és clau perquè els ajuntaments puguin exercir un lideratge efectiu en la promoció de la llengua. Per començar, és imprescindible que, en primer lloc, o paral·lelament, endrecin internament la seva organització. L’administració local no només ha de complir les obligacions legals pel que fa als usos lingüístics, sinó que també ha d’esdevenir un model de referència per a la ciutadania i per a les entitats de l’entorn més immediat.
a) El català com a llengua de treball i de servei
El primer àmbit d’actuació, atès l’objectiu prioritari d’exercir el rol d’influenciador, ha de ser la consolidació del català com a llengua vehicular en totes les comunicacions internes i externes del consistori:
Utilització habitual en les sessions plenàries, en les xarxes socials municipals i en la comunicació institucional.
Presència garantida en l’atenció oral i escrita a la ciutadania, amb la consegüent formació per al personal que té contacte directe amb el públic.
Correcció i revisió lingüística de documents oficials, per assegurar un llenguatge planer, comprensible i de qualitat.
b) Formació i sensibilització del personal
Els ajuntaments, en el marc de la política lingüística interna, han d’impulsar accions formatives adreçades al personal municipal. La Plataforma per la Llengua, mitjançant el projecte ImpliCAT, i el Consorci posen a disposició dels ajuntaments un conjunt de serveis per poder satisfer totes les necessitats en aquest sentit:
Cursos de bones pràctiques lingüístiques en l’atenció ciutadana:
Tenen per objectiu fer entendre que unes pràctiques lingüístiques de qualitat contribueixen a un servei públic també de qualitat.
Ofereixen recursos per gestionar amb seguretat les interaccions en entorns multilingües.
Tallers de sensibilització lingüística que s’orienten en el sentit de fer reflexionar l’alumne sobre les pròpies actituds lingüístiques a fi d’evitar prejudicis que poden limitar l’ús del català en el servei públic.
Plans interns de voluntariat lingüístic en què empleats amb més competència acompanyen companys que necessiten reforçar l’ús oral o escrit.
Quant als dos primers recursos cal tenir en compte que són complementaris i ajuden a dotar el personal dels ajuntaments de les eines necessàries per adonar-se de la importància d’una acurada gestió lingüística en l’atenció a la ciutadania.
L’objectiu és oferir una informació contrastada, objectiva, sempre a partir de testimonis reals, que obri un espai per a la reflexió i actuï de generador de preguntes, que creï una motivació per dur a la pràctica els aprenentatges assolits.
Els ajuntaments tenen un paper clau en la normalització lingüística
c) Auditories i millora contínua
L’aplicació d’auditories lingüístiques internes i de tests d’autoavaluació, que el Departament de Política Lingüística posa a disposició dels ajuntaments, permeten disposar, com ja he comentat, d’indicadors objectius sobre la presència del català dins l’organització. Aquestes eines ajuden a identificar punts febles —per exemple, àrees en què encara predomina el castellà en la documentació o en la comunicació amb proveïdors— i a establir plans de millora amb objectius temporals, que hauran d’auditar-se posteriorment per revisar el grau d’assoliment.
d) Contractació i clàusules lingüístiques
Els ajuntaments també poden actuar com a agents normatius en l’àmbit de la contractació amb la introducció de clàusules lingüístiques i l’establiment de mecanismes de seguiment i sanció.
És important remarcar la importància de les administracions públiques com a grans contractants i, en atenció això, cal aconseguir que la capacitat tractora de l’administració actuï de forma que aconsegueixi canvis de conducta en les empreses contractistes.
La inclusió de clàusules lingüístiques en els plecs de condicions té per objectiu que les empreses adjudicatàries garanteixin l’ús del català en la retolació, la documentació i l’atenció al públic i, per això mateix, és necessària una bona política lingüística municipal. La idea és que els municipis incloguin sistemàticament aquest clausulat específic, però sempre amb l’assessorament dels serveis jurídics municipals.
L’especificitat d’aquesta qüestió demana l’atenció particular dels assessors jurídics atesa la impossibilitat normativa que aquest tipus de clàusules figurin com un requisit dins del plec de clàusules administratives d’un contracte públic, però sí com un mèrit puntuable; això permet, per una banda, que l’eix de contractació d’una empresa no sigui només el preu i, de l’altra, que l’ajuntament tingui capacitat de rescindir el contracte en cas d’incompliment.
e) Lideratge polític i exemplaritat
Finalment, cal destacar el paper dels càrrecs electes. L’ús del català de manera habitual i natural en la vida institucional i pública dels representants polítics constitueix un missatge simbòlic de prestigi i normalitat que té un fort impacte en la ciutadania. L’administració local ha d’esdevenir un espai clau de normalització lingüística, capaç de generar confiança i de consolidar el català com a llengua comuna si actua amb coherència i amb voluntat d’exemplaritat.
Política lingüística municipal externa: ciutadania, teixit associatiu i sectors estratègics
Un cop consolidada la base interna, els ajuntaments han d’exercir un paper central com a dinamitzadors de l’ús del català en l’espai públic i comunitari més immediat. Les polítiques municipals, per la seva proximitat, tenen la capacitat de transformar els hàbits lingüístics de la ciutadania i de generar xarxes de complicitat amb el teixit associatiu i econòmic local.
a) Sensibilització i bones pràctiques
Els ajuntaments poden impulsar campanyes de sensibilització orientades a prestigiar el català i a fomentar-ne l’ús en les relacions quotidianes. Algunes iniciatives destacades són:
La campanya dels “21 dies en català”, que convida la ciutadania a iniciar i mantenir converses en català per crear un nou hàbit.
La difusió de bones pràctiques lingüístiques a través de tallers, especialment dirigits a entitats que focalitzen la seva activitat en l’esport, el lleure i l’associacionisme juvenil.
Cartell de la campanya «21 dies en català»
b) Comerç i sector econòmic local
El comerç de proximitat ha de ser un espai estratègic per al foment del català i ha d’estar sempre present en la política lingüística municipal. Per això, totes les actuacions han de tenir un impacte directe en el paisatge lingüístic de la ciutat i en la percepció ciutadana del català com a llengua útil i necessària:
Visites pedagògiques a establiments per informar sobre la normativa lingüística i oferir recursos de traducció o retolació.
Col·laboració en el projecte del CPNL Comerços aprenents amb el qual porten la formació lingüística directament als llocs de treball amb sessions breus i adaptades als horaris comercials.
Convenis amb associacions de comerciants per promoure la llengua entre els associats i destacar la importància del compliment de la normativa per garantir el dret a ser atès en català.
La política lingüística als comerços també és clau
c) Entitats culturals, socials i esportives
L’associacionisme és un dels trets idiosincràtics de la societat catalana d’ençà del segle XIX i es caracteritza pel seu dinamisme, presència arreu del territori i l’alt grau d’implicació en els projectes col·lectius. El teixit associatiu és un dels millors aliats per multiplicar l’abast de les polítiques lingüístiques municipals, per la qual cosa és recomanable impulsar pactes locals per la llengua que aglutinin entitats culturals, esportives i socials al voltant d’un compromís compartit per l’ús de la llengua.
Un dels entorns on hi ha més dificultat de penetració de la política lingüística és en les entitats esportives, convé tenir-ho present a l’hora d’implementar accions futures en aquest àmbit.1 Per l’impacte que tenen en milers de nois i noies que practiquen un esport diàriament ha de ser un dels eixos prioritaris d’acció de la política lingüística municipal.
d) Programes de voluntariat i cohesió social
El català pot esdevenir també un eix de cohesió entre la població autòctona i la nouvinguda amb l’elaboració de projectes que fomentin l’intercanvi social amb iniciatives que projecten el català com a llengua de convivència i de servei, unes iniciatives que reforcen el paper dels municipis com a actors clau en la integració de la població nouvinguda.
Desenvolupament de programes de Voluntariat per la llengua en col·laboració amb el CPNL.
Fomentar la creació d’espais de trobada informals —clubs de lectura, activitats pròpies de les diferents associacions: ateneus, esplais, castellers, etc.— que facilitin la pràctica del català i a la vegada la interacció entre els diferents col·lectius en complicitat amb les associacions locals i de persones nouvingudes.
En definitiva i com a resum de tot el que he exposat, cal no oblidar que els ajuntaments amb un pla de política lingüística municipal tenen més capacitat d’influir en la societat i, per això mateix, augmenten les possibilitats que els usos lingüístics canviïn.
Tard o d’hora també hauré de dedicar un article als clubs esportius per la seva incidència com a referents lingüístics. Malauradament, aquest sector no fa la feina que caldria en aquest sentit. ↩︎
Arran de l’aparició d’aquesta notícia —ja havia comentat a la presentació del blog que la política lingüística havia de ser un dels pals de paller — vaig començar a pensar en la necessitat de descriure des d’un punt de vista general tots aquells espais més destacats pel que fa a la intervenció en l’àmbit de la política lingüística municipal, una qüestió que ja havia remarcat el conseller Francesc Xavier Vila en més d’una aparició pública.
Amb aquest objectiu vaig anar aplegant informació dels mateixos ajuntaments implicats així com de jornades especialitzades. M’interessava sobretot mostrar com s’organitza, s’executa i s’avalua la promoció del català a escala local a partir de testimonis de representants polítics, però també dels tècnics —procedents d’ajuntaments, serveis territorials, del Consorci per a la Normalització Lingüística i de la Plataforma per la Llengua.
En aquests fòrums de debat i intercanvi es van poder identificar un conjuntde pràctiques en l’àmbit de la política lingüística municipal: mesures consolidades i altres de caràcter emergent que, tot i compartir una tradició comuna de planificació lingüística a l’espai català, presentaven particularismes territorials vinculats a la demografia, al teixit associatiu, al paisatge comercial i a la idiosincràsia de cada municipi, però alhora trasplantables a altres realitats del país. Una primera revisió d’aquest material em va permetre constatar l’existència d’unes accions amb el comú denominador de la promoció de la llengua que, en alguns casos, no tots, romania circumscrita a contextos locals.
Serveis d’assessorament de polítiques lingüístiques municipals
En suma, l’objectiu primordial és respondre la pregunta de què pot fer-se des de l’àmbit municipal per promoure la llengua catalana entre la ciutadania de manera que esdevingui una opció normalitzada i disponible per a tothom.
Marc i metologia: fonts, criteris i corpus d’anàlisi
Per abordar de manera sistemàtica les polítiques de promoció del català des de l’àmbit municipal, he necessitat establir un doble marc de referència: d’una banda, el marc jurídic i competencial que defineix les atribucions pròpies o delegades dels ajuntaments; de l’altra, un marc operatiu, constituït per les experiències, les dades i els instruments que les corporacions locals i els ens consorciats han anat desplegant relacionats amb la política lingüística.
El que he intentat és descriure aquest conjunt d’accions però integrar-les dins d’una lògica de governança multinivell en què els ajuntaments apareixen com a agents d’execució directa —gestió de l’atenció ciutadana, contractació pública, suport a entitats—, però també com a nodes de coordinació amb altres actors de l’entorn més immediat —sobretot estic pensant amb el Consorci per a la Normalització Lingüística i la Plataforma per la Llengua, però també la societat i el teixit associatiu, entre d’altres.
Finalment, vull destacar que la tria metodològica ha estat deliberadament híbrida: qualitativa pel que fa a la recollida de testimonis i quantitativa en la utilització de dades demolingüístiques (ECEPH, EULP, Ofercat), cosa que m’ha permès situar cada experiència en el seu context sociolingüístic real.
Política lingüística municipal: tipologies i casos
Els ajuntaments catalans presenten una diversitat organitzativa notable pel que fa a la gestió de la política lingüística, que depèn tant del nombre d’habitants com de la tradició política i de la voluntat dels equips de govern. A grans trets, es poden identificar tres tipologies principals:
a) Municipis amb regidoria específica de llengua
En ciutats mitjanes i grans, com Terrassa, Girona, Sant Cugat del Vallès, Vic o Vilafranca del Penedès —en cap cas l’objectiu ha estat fer la llista completa dels ajuntaments, sinó destacar alguns dels més importants—, s’han creat regidories exclusives o compartides de política lingüística.
Aquestes estructures permeten incorporar la llengua a l’agenda política de primer nivell, crear consells municipals per la llengua, impulsar reglaments d’usos lingüístics i desplegar plans locals amb el català com element dinamitzador central.
La regidoria esdevé així un actor clau en la coordinació amb el CPNLi la Plataforma per la Llengua, i en la introducció de la perspectiva lingüística en totes les polítiques públiques —contractació, comunicació, serveis socials, etc.— perquè al capdavall la llengua és com una bombolla que afecta tots els àmbits o sectors dins i fora del consistori.
b) Municipis amb comissions o taules de coordinació
Altres consistoris —alguns també amb regidoria específica— opten per mecanismes de governança horitzontal, com taules locals per la llengua o comissions mixtes amb participació d’entitats, escoles, associacions esportives i culturals.
Aquesta fórmula resulta especialment eficaç en municipis petits i mitjans —com en el cas de Valls, però també el d’ajuntaments com Malgrat de Mar o Granollers— on la proximitat facilita la implicació col·lectiva que supleix la infradotació pressupostària d’ajuntaments i entitats en aquest sentit i que impedeix tenir una política lingüística municipal dotada econòmicament.
c) Municipis amb integració transversal
Finalment, hi ha ajuntaments que no disposen d’una regidoria ni d’una comissió formal, però que han integrat la política lingüística municipal en projectes i àrees ja consolidades, com educació, cultura o serveis socials. Així, destaca la col·laboració de la Xarxa per la Llengua de Santa Coloma de Gramenet amb el projecte municipal Viu el Fondo, del Servei de Convivència de l’Ajuntament, que permet fer més present el català. També l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ja va promoure al seu moment la creació de la Xarxa d’Espais per la Llengua, que coordina les diferents campanyes de foment i sensibilització en col·laboració amb associacions locals.
En canvi, la creació de de l’àrea de Política Lingüística per part del consistori de Cornudella del Montsant, ha estat assumida directament per alcaldia, i és que des d’alguns ajuntaments s’afirma que és des de la batllia que es té una visió veritablement transversal de les polítiques que duu a terme el consistori, per la qual cosa poden optimitzar-se les accions encaminades al foment del català.
Un tret comú: el paper del CPNL
Més enllà d’aquestes tipologies, tots els models comparteixen un element essencial: la cogestió amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. Atès que una de les línies de treball d’aquest ens és la creació de sinergies amb els agents socials i econòmics per garantir i millorar la presència de la llengua catalana en tots els àmbits, els projectes majoritàriament neixen i creixen fruit d’accions coordinades i en cooperació amb el Consorci, però també amb els agents locals, cosa que garanteix un enfocament arrelat a les necessitats del context més immediat dels municipis.
Els serveis locals de català constitueixen una columna vertebral tècnica que garanteix la coherència amb els plans generals que emanen de la política lingüística municipal i alhora ofereixen als ajuntaments instruments concretsper poder implementar els plans de foment: auditories lingüístiques, tallers de sensibilització, cursos adaptats, plans d’autonomia lingüística, suport a campanyes i assessorament en matèria de legislació lingüística entre d’altres qüestions.
Com podem veure, doncs, l’organització municipal de la política lingüística no respon a un únic patró, sinó a una constel·lació d’estructures adaptables, que poden anar des d’una regidoria especialitzada fins a la transversalització en altres àrees. El factor determinant és la voluntat política de situar la llengua al centre de l’acció local i de concebre-la com una eina de cohesió social i de qualitat democràtica.
Diagnosi sociolingüística i instruments de planificació
Un dels requisits previs per dissenyar polítiques lingüístiques municipals amb eficàcia i realisme és disposar d’un coneixement detallat de la realitat sociolingüística local. Els ajuntaments poden recórrer a un conjunt d’instruments que permeten establir diagnòstics precisos i orientar les actuacions.
a) Enquestes i estudis oficials
Les dades provinents de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) proporcionen una fotografia global dels coneixements i usos lingüístics, amb desglossament territorial —ara mateix estem pendents de la publicació de la informació per territoris durant el mes de novembre d’enguany un cop s’acabin els treballs tècnics. Ara bé, tot i que en alguns casos la representativitat estadística no arriba a l’àmbit municipal, aquestes fonts permeten detectar tendències de fons i establir comparatives amb l’entorn comarcal i nacional.
Fins el 2001 teníem el cens de població, que recollia informació cada deu anys, amb dades molt territorialitzades, a nivell de secció censal, és a dir, preguntant a tota la població. A partir del 2021 perdem la informació de tots els municipis —les dades obtingudes són mostrals i no censals—, és que coneixem com l’Enquesta de Característiques Essencials de la Població i els Habitatges(ECEPH), que també inclou preguntes sobre el coneixement del català i —això és una novetat— sobre usos lingüístics i llengua inicial, però l’ECEPH només ens proveeix de dades dels municipis de més de 50.000 habitants.
b) Enquestes locals i comarcals
Al baròmetre municipal de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat es pregunta per la llengua habitual dels enquestats, un punt de partida interessant però l’únic que es refereix específicament a aquesta qüestió dins de l’enquesta.
D’altra banda, a Girona ja s’ha començat a treballar en un projecte que té per objectiu replicar l’EULP a escala local, o sigui, disposar d’una enquesta similar però d’una comarca o municipi, cosa que permetrà obtenir dades pròpies i ajustades a la realitat del territori. La idea és que la iniciativa parteixi de les corporacions locals i que pugui comptar amb l’assessorament del Departament de Política Lingüística i del Consorci. Aquesta estratègia ajudarà els ajuntaments a reforçar sens dubte la capacitat de planificació lingüística, ja que permetrà definir objectius mesurables i indicadors d’avaluació específics del municipi.
A més de l’assessorament del Departament i el CPNL també cal tenir en compte que la Plataforma per la Llengua també juga un paper actiu amb l’Implicat mitjançant el qual ofereix diverses eines els ajuntaments. Si parlem d’estudis demolingüístics, el servei de diagnosis sociolingüístiques de la Plataforma cerca dotar els municipis d’instruments per aprofundir en el coneixement de la situació de la llengua gràcies a una radiografia específica. Aquests i altres serveis —tallers, cursos o assessorament en política lingüística municipal— es complementen als que ja ofereix el Consorci per a la Normalització Lingüística, cosa que constitueix una bateria d’elements que els consistoris poden utilitzar per desplegar tot el potencial d’actuacions de foment de la llengua catalana que considerin necessari.
Un dels instruments més potents de diagnosi és l’Ofercat, que analitza la llengua d’atenció i retolació als establiments comercials. L’estudi, basat en observacions sistemàtiques, mesura la llengua d’inici de conversa, la disponibilitat lingüística i l’adaptació al català. Els resultats serveixen no només per radiografiar el paisatge lingüístic dels barris, sinó també per dissenyar campanyes de sensibilització i formació enfocades al comerç local.
L’Ofercat ha dut a terme centenars de visites a establiments comercials en el marc d’aquest projecte i periòdicament analitza l’estat del català —la planificació per al 2025 preveu visitar municipis del Baix Llobregat amb una població total de gairebé 600.000 persones.
La importància del sector comercial fa que també la Plataforma per la Llengua hi hagi focalitzat l’atenció mitjançant la campanya “Digues bon dia”, que vol ser una eina de sensibilització al servei d’usuaris i de comerços.
Com podem veure, en conseqüència, aquests instruments també poden ajudar els ajuntaments a l’hora de sensibilitzar la població i canviar el paisatge lingüístic en un sector econòmic directament afectat per nombroses queixes de consumidors i usuaris per incompliment de la legislació lingüística.
d) Auditories i tests d’autoavaluació
Els ajuntaments també disposen de recursos per endreçar la casa i conèixer l’estat del català dins del mateix consistori. Durant el 2024 s’ha començat a treballar amb el test d’autoavaluació del català, una eina que permet sistematitzar l’anàlisi dels usos lingüístics interns i externs o dels coneixements orals i escrits del personal d’atenció al públic entre d’altres, cosa que permet tenir una radiografia bastant precisa de l’estat del català dins de l’ajuntament.
Aquest test està pensat per avaluar lingüísticament qualsevol tipus d’organització, de la més senzilla a la més complexa, i ja han començat a treballar-hi alguns ajuntaments.
De la diagnosi a la planificació
Un cop recollides les dades, cal traduir-les en plans d’actuació realistes i operatius. Amb aquest objectiu alguns municipis han optat per elaborar plans lingüístics locals que fixen objectius concrets a curt i mitjà termini —augmentar la presència del català en la retolació comercial, garantir que totes les comunicacions municipals siguin en català i en llenguatge planer o formar el personal d’atenció al públic en bones pràctiques lingüístiques. Com veurem més endavant, aquests plans locals poden cristal·litzar en taules o consells pel català a partir dels quals s’articulen les polítiques establertes en aquests òrgans de participació sectorial.
Totes aquestes accions endegades amb els diferents consells, taules o plans d’actuació són clau perquè les polítiques lingüístiques no quedin en declaracions genèriques, sinó que es tradueixin en accions mesurables i amb continuïtat.
En resum, la diagnosi sociolingüística, la planificació i la cooperació són imprescindibles per a qualsevol actuació municipal, ja que només des d’una anàlisi rigorosa es poden dissenyar polítiques ajustades a la realitat —amb la imprescindible participació de la societat civil— i susceptibles de generar canvis tangibles en els usos lingüístics que és, en definitiva, l’objectiu de qualsevol política lingüística.
Amb aquesta obra enceto l’apartat literari del blog. La literatura, com comentava aquí, serà un dels centres del món filològic sobre els quals faré giravoltar el blog.
Abans de començar a parlar del Rector de Vallfogona, però, una confessió: vaig comprar aquest llibre més aviat atrapat per un atac de nostàlgia juvenil que no pas per un desig fervent de llegir-lo. Va ser fruit de la casualitat que vaig començar a fullejar-lo i això sol ja va servir per quedar-me atrapat a les xarxes teixides pel Rector fa més de quatre-cents anys.
L’escriptor, nascut aragonès però de família tortosina, és un dels autors dels quals recordo haver sentit parlar primer quan encara era un marrec sense consciència literària ni res que se li pogués assemblar va ser el Rector de Vallfogona —Francesc Vicent Garcia, qui és aquest paio?—, o més aviat simplement el Rector.
El record que tenia no era pas com a gran literat sinó com una mena de déu pagà de la sàtira, mestre del vers foteta, que tant podia fer un poema dedicat a la seva latrina com acabar convertint el mateix lector en l’espectador libidinós d’un erotisme incomprès.
De fet, la tendència manifesta del Rector de parlar dels afers més terrenals dels mortals, el desengany, l’escatologia, la bellesa, la lletgesa, l’amor, la mort, el desig, però sobretot amb dosis freqüents d’un erotisme omnipresent, no li va valdre precisament com a passaport perquè les ments amants de l’ordre i la moderació l’estimessin amb fruïció.
És aquí, doncs, on es van produir els primers contrastos que el van acompanyar tota la vida i la mort, sobretot la mort, perquè en el Rector és gairebé tan important com aquesta vida fugaç que se’ns escapa dels dits com l’aigua d’un cistell de vímet i que, al mateix temps, llisca corrent avall com la lectura mateixa dels sonets i les dècimes que conté aquesta obra.
L’Albert Rossich ha recollit tota la poesia en aquesta magnífica edició que s’ha convertit en el primer volum. Per al savi gironí és l’obra que culmina tota una vida dedicada a l’estudi del Rector de Vallfogona i el barroc català.
Portada del primer volum de l’obra completa
No recordo exactament quins poemes van ser els primers que van arribar a les meves mans quan era jovenet i tampoc si pertanyien als nombrosos versos que se li van atribuir al llarg de la seva vida —i de la seva mort—, però sí que recordo que el tràfic de versos vallfogonescos venia motivat per la seva jocositat —us juro que la tendència del de Vallfogona a parlar de sexe no hi tenia res a veure— i és que el Rector té una capacitat per a la ironia que t’atrapa dins de les seves xarxes per fer-te viatjar al barroc català, en què res és el que sembla.
Poques vegades podrem assistir a un fresc tan impressionant i sorprenent d’una època —les dècimes en forma de resposta de Tirsi a Filisard són d’una genialitat només a l’alçada d’un versador finíssim com el Rector— com la desfilada del gran teatre del món en què l’amor, els vicis i els estaments socials són excretats —si em permeteu fer servir un vocabulari més vallfogonesc— de la ploma del Rector amb la ferma voluntat de ridiculitzar-los.
Per què? Perquè el nostre poeta pateix com, d’altra banda, tots els literats de la seva època, un profund desengany del món. El curador d’aquesta obra, sens dubte laudatòria, l’Albert Rossich, corregeix el gran deute que tenia la nostra literatura amb el Rector de Vallfogona.
En la que com deia és sens dubte és l’obra de la seva vida, Rossich ha imprès a cada pàgina l’estima cap a un autor i una època, el barroc català, que tan injustament s’han tractat al llarg de la història i que ara comença a descobrir-se com el que realment va ser gràcies també a la tasca encomiable que ha fet i fa l’Editorial Barcino amb la recuperació de clàssics imperdibles com el Rector de Vallfogona, “pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria”.
Els més atents de la classe ja es deuen haver fixat que el subtítol del blog ja donava unes pistes molt clares de les dèries objecte de tractament, cosa que, d’altra banda, ja s’avisava a la presentació.
La llengua i sobretot l’ús que en fan els parlants no pot faltar en les cabòries d’un filòleg. Si els usos de la llengua ja els deixo més per a l’apartat de la política lingüística, les reflexions sobre llengua i la consegüent correcció ja són més pertinents en categories com aquesta.
L’escrutini permanent de la cosa lingüística —amb el bolígraf vermell sempre a punt— em va portar fa uns dies a una reflexió al voltant de les formes d’escriure el cognom. Sobre això, a l’escola ja hi van intentar posar un pegat quan se’ns deia que els noms i els cognoms no respectaven les normes ortogràfiques, i que, per tant, anaven a la seva.
Cognoms incorrectes?
Més endavant, durant la carrera de filologia, un dels professors ens va venir a explicar que molts dels cognoms viuen en un estat d’incorrecció molt militant. Per què ho dic això? Perquè malgrat que alguns s’han escrit i s’escriuen malament totes les famílies no en contemplen en cap cas una revisió en pro de la integritat de la continuïtat històrica… dels cognoms familiars.
Estem farts de veure cognoms com Comellas, Salellas, Comas, Junqueras i tants altres acabats en -as tot i que en realitat haurien d’escriure’s en -es. Com algú ja deu suposar hi va haver una equivocació amb la vocal neutra —aquella que per als no avesats sona com una medial oberta, una a en definitiva, però que no és ben bé una a— amb unes conseqüències encara ben actuals.
Sens dubte podem culpar-ne el funcionari del registre civil que no devia tenir un coneixement gaire precís de la llengua romànica dels indígenes; a partir d’aquí van generar-se tot un conjunt d’errades que perviuen encara en ple segle de la IA. Entre uns que no dominaven l’idioma i els altres que amb prou feines sabien llegir i escriure ja us podeu imaginar quants canvis han patit al llarg de la història els cognoms catalans, per la qual cosa podem trobar que Ferrer també s’escriu Farré o Ferré.
Tot això que explico venia a tomb d’una errada en un cognom a la portada —sí, sí, a la portada— d’un llibre publicat enguany. La cosa no hauria tingut importància si no fos perquè a l’interior el cognom estava escrit d’una altra manera, cosa que em va impulsar a fer una petita recerca per confirmar quina de les dues versions era la bona. Finalment, va ser el mateix autor que al seu blog confirmava que efectivament la portada contenia aquesta màcula que edicions posteriors del llibre ja han corregit.
Tot això em servia per reflexionar sobre la professió de corrector —sempre atacada per les crítiques més furibundes a la vegada que mal pagada— i de la necessitat de no donar res per suposat sobretot amb els cognoms, atesa aquesta varietat gràfica que hi podem trobar.
Per cert, i acabo, si algú s’anima que sàpiga que pot corregir el seu cognom en aquesta adreça amb el corresponent certificat expedit per l’IEC; de fet, va ser el pas que van fer 3.500 catalans valents l’any passat sense por que cap avantpassat s’aixequés de la tomba per recordar-los que havien comès un sacrilegi.
Quatre ratlles ràpides amb què intentaré explicar el sentit d’aquest blog, un mitjà que ara mateix no sé si té gaire sentit en un món com el nostre que s’ha acostumat a cremar etapes i eines comunicatives a la velocitat de la llum.
Si hi ha una cosa que ens agrada als catalans és parlar de la nostra llengua, a vegades sense saber-ne prou, excitats com només ens exalten les coses més íntimes, i sovint amb un excés de zel que ens fa embafadors per a qui els idiomes són només simples vehicles de comunicació.
Sigui com sigui la voluntat que tinc és abocar totes aquestes dèries passades pel sedàs de les subjectivitats d’un filòleg que sap que el coneixement lingüístic i literari és inabastable i que l’únic que podem fer és intentar posar una mica de llum amb la il·lusió d’encertar-la de tant en tant.
El marc en què ens mourem és prou sucós: literatura, llengua i política lingüística al segle XXI, veurem cap a on ens porta…
