Els més atents de la classe ja es deuen haver fixat que el subtítol del blog ja donava unes pistes molt clares de les dèries objecte de tractament, cosa que, d’altra banda, ja s’avisava a la presentació.
La llengua i sobretot l’ús que en fan els parlants no pot faltar en les cabòries d’un filòleg. Si els usos de la llengua ja els deixo més per a l’apartat de la política lingüística, les reflexions sobre llengua i la consegüent correcció ja són més pertinents en categories com aquesta.
L’escrutini permanent de la cosa lingüística —amb el bolígraf vermell sempre a punt— em va portar fa uns dies a una reflexió al voltant de les formes d’escriure el cognom. Sobre això, a l’escola ja hi van intentar posar un pegat quan se’ns deia que els noms i els cognoms no respectaven les normes ortogràfiques, i que, per tant, anaven a la seva.
Cognoms incorrectes?
Més endavant, durant la carrera de filologia, un dels professors ens va venir a explicar que molts dels cognoms viuen en un estat d’incorrecció molt militant. Per què ho dic això? Perquè malgrat que alguns s’han escrit i s’escriuen malament totes les famílies no en contemplen en cap cas una revisió en pro de la integritat de la continuïtat històrica… dels cognoms familiars.
Estem farts de veure cognoms com Comellas, Salellas, Comas, Junqueras i tants altres acabats en -as tot i que en realitat haurien d’escriure’s en -es. Com algú ja deu suposar hi va haver una equivocació amb la vocal neutra —aquella que per als no avesats sona com una medial oberta, una a en definitiva, però que no és ben bé una a— amb unes conseqüències encara ben actuals.
Sens dubte podem culpar-ne el funcionari del registre civil que no devia tenir un coneixement gaire precís de la llengua romànica dels indígenes; a partir d’aquí van generar-se tot un conjunt d’errades que perviuen encara en ple segle de la IA. Entre uns que no dominaven l’idioma i els altres que amb prou feines sabien llegir i escriure ja us podeu imaginar quants canvis han patit al llarg de la història els cognoms catalans, per la qual cosa podem trobar que Ferrer també s’escriu Farré o Ferré.
Tot això que explico venia a tomb d’una errada en un cognom a la portada —sí, sí, a la portada— d’un llibre publicat enguany. La cosa no hauria tingut importància si no fos perquè a l’interior el cognom estava escrit d’una altra manera, cosa que em va impulsar a fer una petita recerca per confirmar quina de les dues versions era la bona. Finalment, va ser el mateix autor que al seu blog confirmava que efectivament la portada contenia aquesta màcula que edicions posteriors del llibre ja han corregit.
Tot això em servia per reflexionar sobre la professió de corrector —sempre atacada per les crítiques més furibundes a la vegada que mal pagada— i de la necessitat de no donar res per suposat sobretot amb els cognoms, atesa aquesta varietat gràfica que hi podem trobar.
Per cert, i acabo, si algú s’anima que sàpiga que pot corregir el seu cognom en aquesta adreça amb el corresponent certificat expedit per l’IEC; de fet, va ser el pas que van fer 3.500 catalans valents l’any passat sense por que cap avantpassat s’aixequés de la tomba per recordar-los que havien comès un sacrilegi.
Deixa un comentari