Quan comences a escriure un blog mai no saps quina continuïtat li podràs donar perquè sempre, d’una manera o una altra la vida acaba passant per damunt dels plans que puguis fer. Després d’uns dies sense publicar res —ara acabo de veure que ja fa més d’un mes— hi torno amb una petita ressenya del Mecanoscrit del segon origen, un dels llibres amb el qual vaig xalar més fa un parell d’anys.
De més venut a més odiat
Al Mecanoscrit sempre l’ha acompanyat el mantra de ser el «llibre més venut de la literatura catalana» i tot i que Pedrolo no va arribar a renegar-ne mai, la veritat és que era una qüestió que portava tan malament com per afirmar que si ho hagués sabut no l’hauria escrit.
No ens ha d’estranyar pas, però, perquè l’entristia el fet que se’l recordés —i se’l recordi— sobretot per un únic llibre tot i el centenar llarg de llibres que havia escrit —ara mateix recordo el magnífic Acte de violència, un altre llibre que demostra el caràcter subversiu i inconformista de Pedrolo que va convertir-lo en l’autor català més censurat per la dictadura franquista— que, segons ell mateix va confessar a la seva filla, no estava a l’altura de la resta de la seva obra.
Tot i aquesta confessió malhumorada de Pedrolo sincerament penso que en cap cas podem parlar del Mecanoscrit del segon origen com un llibre que pugui passar desapercebut. Fins i tot ara, més de cinquanta anys després de la publicació, encara es manté com un llibre d’una vigència absoluta per aquesta modernitat pedroliana visionària que va portar l’escriptor de l’Aranyó a plantejar idees i debats avançats al seu temps.
Pedrolo, l’escriptor que sap on va
Amb Pedrolo sempre tens la sensació que és un escriptor que sap on va. No descobreixo res si dic que el Mecanoscrit del segon origen té un llenguatge peculiar, amb un lèxic acurat i una estructura i un to general volgudament senzills. Algú, sense conèixer Pedrolo, podria dir que és un escriptor novell sense suc ni bruc, però Pedrolo té clar el lloc on vol arribar.
Com que el Mecanoscrit del segon origen és un llibre que té ja una història llarga tothom n’ha parlat i si hi ha una qüestió que ha anat apareixent sovint és el fet que Pedrolo plantejava moltes temes (sexualitat, racisme, educació, cultura…), però, a la vegada, s’insistia que no en desenvolupava cap. Certament, és així, però això encaixa a la perfecció, penso, dins l’objectiu de l’autor a l’hora de representar el narrador també amb uns trets característics que el defineixin.
L’estil amateur de Pedrolo
L’exemple paradigmàtic és el llenguatge, que traspua amateurisme, però també una ingenuïtat que fa plausible la dificultat argumentativa del narrador a l’hora d’aprofundir en les temàtiques que presenta. És així, repeteixo, perquè Pedrolo sabia on anava, també pel que fa al narrador. Sigui com sigui, el Mecanoscrit del segon origen és un llibre revolucionari que tot i haver-se publicat l’any 1974 és d’una gran modernitat.
El tractament de l’Alba, com a dona i com a mare, i per com parla també de qüestions implantejables a l’època —una sexualitat sense tabús, la preferència dels cognoms de la mare o altres íntimament relacionades al fet de ser dona com l’escena del part on l’Alba paria ajupida i no ajaguda, com encara passa actualment per a comoditat dels metges— converteixen aquest best-seller català en un exemple de modernitat.
Pedrolo va voler crear una utopia, però ben plausible i va servir-se d’aquest segon origen per mostrar-nos quin era aquest món, el seu món, un lloc on, malgrat la desgràcia, valgués la pena de viure-hi.
Deixa un comentari