Totes les lletres

Categoria: Literatura

Ressenyes de llibres que he llegit

  • ‘Mecanoscrit del segon origen’, molt més que el llibre més venut de la literatura catalana

    Quan comences a escriure un blog mai no saps quina continuïtat li podràs donar perquè sempre, d’una manera o una altra la vida acaba passant per damunt dels plans que puguis fer. Després d’uns dies sense publicar res —ara acabo de veure que ja fa més d’un mes— hi torno amb una petita ressenya del Mecanoscrit del segon origen, un dels llibres amb el qual vaig xalar més fa un parell d’anys.

    De més venut a més odiat

    Al Mecanoscrit sempre l’ha acompanyat el mantra de ser el «llibre més venut de la literatura catalana» i tot i que Pedrolo no va arribar a renegar-ne mai, la veritat és que era una qüestió que portava tan malament com per afirmar que si ho hagués sabut no l’hauria escrit.

    No ens ha d’estranyar pas, però, perquè l’entristia el fet que se’l recordés —i se’l recordi— sobretot per un únic llibre tot i el centenar llarg de llibres que havia escrit —ara mateix recordo el magnífic Acte de violència, un altre llibre que demostra el caràcter subversiu i inconformista de Pedrolo que va convertir-lo en l’autor català més censurat per la dictadura franquista— que, segons ell mateix va confessar a la seva filla, no estava a l’altura de la resta de la seva obra.

    Mecanoscrit del segon origen

    Tot i aquesta confessió malhumorada de Pedrolo sincerament penso que en cap cas podem parlar del Mecanoscrit del segon origen com un llibre que pugui passar desapercebut. Fins i tot ara, més de cinquanta anys després de la publicació, encara es manté com un llibre d’una vigència absoluta per aquesta modernitat pedroliana visionària que va portar l’escriptor de l’Aranyó a plantejar idees i debats avançats al seu temps.

    Pedrolo, l’escriptor que sap on va

    Amb Pedrolo sempre tens la sensació que és un escriptor que sap on va. No descobreixo res si dic que el Mecanoscrit del segon origen té un llenguatge peculiar, amb un lèxic acurat i una estructura i un to general volgudament senzills. Algú, sense conèixer Pedrolo, podria dir que és un escriptor novell sense suc ni bruc, però Pedrolo té clar el lloc on vol arribar.

    Com que el Mecanoscrit del segon origen és un llibre que té ja una història llarga tothom n’ha parlat i si hi ha una qüestió que ha anat apareixent sovint és el fet que Pedrolo plantejava moltes temes (sexualitat, racisme, educació, cultura…), però, a la vegada, s’insistia que no en desenvolupava cap. Certament, és així, però això encaixa a la perfecció, penso, dins l’objectiu de l’autor a l’hora de representar el narrador també amb uns trets característics que el defineixin.

    L’estil amateur de Pedrolo

    L’exemple paradigmàtic és el llenguatge, que traspua amateurisme, però també una ingenuïtat que fa plausible la dificultat argumentativa del narrador a l’hora d’aprofundir en les temàtiques que presenta. És així, repeteixo, perquè Pedrolo sabia on anava, també pel que fa al narrador. Sigui com sigui, el Mecanoscrit del segon origen és un llibre revolucionari que tot i haver-se publicat l’any 1974 és d’una gran modernitat.

    El tractament de l’Alba, com a dona i com a mare, i per com parla també de qüestions implantejables a l’època —una sexualitat sense tabús, la preferència dels cognoms de la mare o altres íntimament relacionades al fet de ser dona com l’escena del part on l’Alba paria ajupida i no ajaguda, com encara passa actualment per a comoditat dels metges— converteixen aquest best-seller català en un exemple de modernitat.

    Pedrolo va voler crear una utopia, però ben plausible i va servir-se d’aquest segon origen per mostrar-nos quin era aquest món, el seu món, un lloc on, malgrat la desgràcia, valgués la pena de viure-hi.

  • ‘Els desposseïts’, d’Ursula K. Le Guin, una novel·la imprescindible

    Faig un petit parèntesi i durant aquesta setmana deixo aparcats els articles relacionats amb la llengua i els joves que he tractat aquí i aquí per presentar Els desposseïts, una de les novel·les que més m’han fet reflexionar al voltant de la idea com els éssers humans afrontem les nostres contradiccions i del fet que la voluntat inequívoca de millorar la nostra societat topa indefectiblement també amb les nostres subjectivitats.

    La literatura ha de servir d’entreteniment? Sens dubte, però també ha de ser el vehicle per expressar la imperfecció implícita que s’amaga darrere de qualsevol activitat humana, per lloable que sigui la finalitat, que és el que vol explicar-nos l’Ursula K. Le Guin, perquè la veritable literatura és aquella que és com un cop de puny perquè t’embranca en aquest debat sense contemplacions.

    Els desposseïts pertany a aquesta classe de literatura i malgrat que va ser escrit per Ursula K. Le Guin l’any 1974 tots els temes que van apareixent al llarg del llibre són ben presents en la societat del segle xxi. Aquest és un de tants mèrits que converteixen aquest clàssic de la ciència-ficció —ja seria hora de classificar-lo sense etiquetes i directament parlar de clàssic de la literatura universal— en un llibre indefugible per a qualsevol persona que es consideri un amant de la literatura en majúscules.

    Els desposseïts

    Le Guin sap combinar amb mestria la realitat de dos móns un dels quals és l’antítesi del que per a l’autora representa el que és ideal; malgrat això, la seva honradesa intel·lectual gosa presentar Urras com un món no únicament de propiedors i sap anar més enllà del tòpic. Així mateix, a Anarres no tot compleix al peu de la lletra el que per alguns podria classificar-se com a paradís de les utopies i Ursula K. Le Guin, amb la mateixa sinceritat, gens doctrinal, no dubta a caracteritzar la societat anarresi amb les contradiccions que afloren en totes les societats.

    Anarres per a Le Guin és un món ideal amb una idea perfecta que ha estat devorada per un conformisme social que està enverinant la gènesi del pensament odonià fins a burocratitzar un món sense lleis explícites, però amb un seguit d’implícits que aboca els idealistes més purs al límit de la bogeria davant la de la deformació de la idea primigènia.

    A Els desposseïts anem assistint també al xoc cultural, que representa la presència en un nou món com el d’Urras, per part d’un anarquista com el Shevek i que Le Guin constantment retrata mostrant les diferències entre tots dos móns. Els paral·lelismes amb les societats capitalistes són inevitables i buscats perquè del que es tracta també és de contraposar les dues societats des d’un mateix punt de vista, el d’un outsider com el Shevek, que malgrat tot continua convençut d’aquell ideal odonià.

    Le Guin se serveix d’aquesta mirada en primera persona per establir un viatge d’anada i tornada constant entre Urras i Anarres que no es limita a presentar Anarres com la utopia d’un món millor, sinó que també el presenta com una opció de vida imperfecta en tant que establerta per personatges que conviuen amb les pròpies contradiccions personals, sentimentals, polítiques, etc., i que forma part de la mateixa idiosincràsia de l’ésser humà.

    La reflexió contínua del protagonista al voltant de la seva vida, que s’entrellaça a la mateixa idea fundacional d’Anarres fins a fer-la indistingible, és el vehicle perfecte que ens agafa de la mà per mostrar-nos també la gestació de la seva idea de llibertat individual que l’enfrontarà al món que estima i que viu gangrenat per la perversió de la idea original de la seva fundadora, Odo.

    Tot aquest garbuix d’idees que giren al voltant de com l’individu ha de sobreposar-se a la seva societat quan s’ha anat recloent en un reaccionarisme incapacitant és el veritable missatge de l’obra de Le Guin: la lluita per l’ideal, per seguir endavant a la recerca de la veritable utopia llibertària, sense conformar-se en cap moment malgrat el preu a pagar.

    Sens dubte tots aquests moments que trobem al llarg del llibre donen una idea de la ferma voluntat de l’autora de fer reflexionar el lector; ara bé, Le Guin ho fa sense dogmatismes ni voluntat d’adoctrinar el lector i és, en definitiva, un altre dels grans encerts de Els desposseïts.

  • ‘Llengua i identitat nacional. Per un nou discurs lingüístic als Països Catalans’ de Jordi Martí Monllau

    Això d’avui és un mig camí entre la sociolingüística i la literatura d’assaig, però també vol ser una recomanació literària, cosa que com és natural entronca amb la idea fundacional d’aquest blog.

    Llengua i identitat nacional és una d’aquelles obres que et passes subratllant sense parar pàgina a pàgina fins al punt que et sembla que tot és important.

    L’escriptor ebrenc des de bon començament planteja una qüestió bàsica que obvien les altres obres de temàtica similar: la idea entre llengua i identitat nacional, un fet fonamental perquè situa de forma indefectible el parlant en un context social, però també polític.

    És precisament aquesta idea la que de forma conscient o inconscient s’ha volgut defugir des de la majoria d’anàlisis que tenen la llengua com a protagonista principal. És una veritable llàstima, la veritat, però suposo que és per aquest motiu que la difusió d’aquesta obra, just fa poc més de dos anys, va estar envoltada de silenci mediàtic.

    Per tant, el primer que ens hauria de preocupar és per què, en la situació sociolingüística actual de la catalanofonia, el llibre Llengua i identitat nacional. Per un nou discurs lingüístic als Països Catalans no es va beneficiar de més presència mediàtica als grans mitjans de comunicació del país que, d’altra banda, sí que han gaudit altres obres que tenen la llengua catalana com a element vertebrador i la seva raó de ser.

    La pregunta és òbviament retòrica perquè Llengua i identitat nacional és un llibre incòmode que posa davant del mirall lingüístic a tots els catalans —ergo enumera algunes de les contradiccions flagrants en què estem condemnats a viure— i ens convida a una reflexió que es vol proactiva; l’autor, Jordi Martí Monllau, és filòsof i la virtut que atresora durant tot el llibre és precisament la capacitat d’argumentació, reflexió i aprofundiment de les idees que planteja.

    Nació, identitat i llengua d’identificació

    No és debades que a la primera part del text l’autor tortosí es dediqui a definir conceptes clau com nació i identitat, uns conceptes que impliquen necessàriament una llengua d’identificació a més de l’acompanyament d’una voluntat de definir-se en termes nacionals —l’autor enumera un conjunt d’elements característics entre els quals destaquen els lingüístics i culturals però també els territorials— que es troben estretament relacionats a una realitat col·lectiva, però també individual —«les nacions només existeixen en els individus»—, i per tant que forma part indissociable de la seva identitat.

    Identitat i llengua

    A la segona part de l’obra, Jordi Martí Monllau s’endinsa en conceptes que tenen a veure amb la llengua i la identitat nacional i s’interroga sobre qüestions que han esdevingut, en la seva pròpia definició, «la confusió nostra de cada dia»; és a dir, respon a preguntes sens dubte conflictives vinculades a la realitat diària que vivim i que pretenen desvincular la identitat catalanovalenciana de la llengua catalana en un procés que té com a mantra habitual «Yo soy catalán, pero no hablo catalán».

    Aquesta frase, com gairebé totes les que deixen anar inconscientment els parlants, porta implícita l’acceptació d’un marc que té com a llengua de referència el castellà. Ara bé, això pot començar a inquietar les ànimes més sensibles de la catalanor nostrada quan el lector recordi la relació que establia l’autor entre nació, identitat i llengua d’identificació —que ja he esmentat anteriorment.

    En el context sociolingüístic que ens ha tocat viure als catalans és obvi que les preguntes que planteja l’autor provocaran alguns exabruptes dels sospitosos habituals, però també més d’una incomoditat —el reflex que retorna el mirall no és precisament perquè el català mitjà de la divisa «el nostre mal no vol soroll» salti d’alegria—, acostumats com estem —o anestesiats, que pel cas seria el mateix— a l’autoengany, la submissió lingüística i el maltractament sistemàtic com a consumidors i usuaris del català.
    Per tot plegat, l’obra del Jordi Martí empodera el lector per la capacitat de fer visibles els mecanismes de submissió, que després de tants anys patint-los s’han naturalitzat fins al punt d’invisibilitzar-se.

    Llengua i identitat nacional: una reflexió necessària

    El mèrit de Monllau, però, passa sobretot per no aturar-se en la diagnosi, sens dubte necessària, de l’estat de la qüestió, i presenta un «marc de pensament lingüístic emancipatori» i no podem pas negar que ens en cal una dosi doble. L’objectiu és evident: provocar un canvi de paradigma en l’actitud —submisa?— d’una part de la població catalanovalenciana, un punt en el qual, diguem-ho clar, sovint presenten carències alguns estudis sociolingüístics que aborden aquesta problemàtica.

    És en aquest sentit que cal celebrar la publicació de Llengua i identitat nacional a l’espera que esdevingui un col·laborador necessari en el canvi de mentalitat imprescindible que necessita un vaixell —la normalització lingüística— que ara mateix, però també des de fa temps, navega a la deriva a l’espera d’un vent favorable que no acaba d’arribar mai.

  • Poesia completa, volum I: sonets i dècimes de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona

    Poesia completa, volum I: sonets i dècimes de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona

    Amb aquesta obra enceto l’apartat literari del blog. La literatura, com comentava aquí, serà un dels centres del món filològic sobre els quals faré giravoltar el blog.

    Abans de començar a parlar del Rector de Vallfogona, però, una confessió: vaig comprar aquest llibre més aviat atrapat per un atac de nostàlgia juvenil que no pas per un desig fervent de llegir-lo. Va ser fruit de la casualitat que vaig començar a fullejar-lo i això sol ja va servir per quedar-me atrapat a les xarxes teixides pel Rector fa més de quatre-cents anys.

    L’escriptor, nascut aragonès però de família tortosina, és un dels autors dels quals recordo haver sentit parlar primer quan encara era un marrec sense consciència literària ni res que se li pogués assemblar va ser el Rector de Vallfogona —Francesc Vicent Garcia, qui és aquest paio?—, o més aviat simplement el Rector.

    El record que tenia no era pas com a gran literat sinó com una mena de déu pagà de la sàtira, mestre del vers foteta, que tant podia fer un poema dedicat a la seva latrina com acabar convertint el mateix lector en l’espectador libidinós d’un erotisme incomprès.

    De fet, la tendència manifesta del Rector de parlar dels afers més terrenals dels mortals, el desengany, l’escatologia, la bellesa, la lletgesa, l’amor, la mort, el desig, però sobretot amb dosis freqüents d’un erotisme omnipresent, no li va valdre precisament com a passaport perquè les ments amants de l’ordre i la moderació l’estimessin amb fruïció.

    És aquí, doncs, on es van produir els primers contrastos que el van acompanyar tota la vida i la mort, sobretot la mort, perquè en el Rector és gairebé tan important com aquesta vida fugaç que se’ns escapa dels dits com l’aigua d’un cistell de vímet i que, al mateix temps, llisca corrent avall com la lectura mateixa dels sonets i les dècimes que conté aquesta obra.

    L’Albert Rossich ha recollit tota la poesia en aquesta magnífica edició que s’ha convertit en el primer volum. Per al savi gironí és l’obra que culmina tota una vida dedicada a l’estudi del Rector de Vallfogona i el barroc català.

    Francesc Vicent Garcia. Rector de Vallfogona. Poesia completa.
    Portada del primer volum de l’obra completa

    No recordo exactament quins poemes van ser els primers que van arribar a les meves mans quan era jovenet i tampoc si pertanyien als nombrosos versos que se li van atribuir al llarg de la seva vida —i de la seva mort—, però sí que recordo que el tràfic de versos vallfogonescos venia motivat per la seva jocositat —us juro que la tendència del de Vallfogona a parlar de sexe no hi tenia res a veure— i és que el Rector té una capacitat per a la ironia que t’atrapa dins de les seves xarxes per fer-te viatjar al barroc català, en què res és el que sembla.

    Poques vegades podrem assistir a un fresc tan impressionant i sorprenent d’una època —les dècimes en forma de resposta de Tirsi a Filisard són d’una genialitat només a l’alçada d’un versador finíssim com el Rector— com la desfilada del gran teatre del món en què l’amor, els vicis i els estaments socials són excretats —si em permeteu fer servir un vocabulari més vallfogonesc— de la ploma del Rector amb la ferma voluntat de ridiculitzar-los.

    Per què? Perquè el nostre poeta pateix com, d’altra banda, tots els literats de la seva època, un profund desengany del món.
    El curador d’aquesta obra, sens dubte laudatòria, l’Albert Rossich, corregeix el gran deute que tenia la nostra literatura amb el Rector de Vallfogona.

    En la que com deia és sens dubte és l’obra de la seva vida, Rossich ha imprès a cada pàgina l’estima cap a un autor i una època, el barroc català, que tan injustament s’han tractat al llarg de la història i que ara comença a descobrir-se com el que realment va ser gràcies també a la tasca encomiable que ha fet i fa l’Editorial Barcino amb la recuperació de clàssics imperdibles com el Rector de Vallfogona, “pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria”.

  • Comencem!

    Quatre ratlles ràpides amb què intentaré explicar el sentit d’aquest blog, un mitjà que ara mateix no sé si té gaire sentit en un món com el nostre que s’ha acostumat a cremar etapes i eines comunicatives a la velocitat de la llum.

    Si hi ha una cosa que ens agrada als catalans és parlar de la nostra llengua, a vegades sense saber-ne prou, excitats com només ens exalten les coses més íntimes, i sovint amb un excés de zel que ens fa embafadors per a qui els idiomes són només simples vehicles de comunicació.

    Sigui com sigui la voluntat que tinc és abocar totes aquestes dèries passades pel sedàs de les subjectivitats d’un filòleg que sap que el coneixement lingüístic i literari és inabastable i que l’únic que podem fer és intentar posar una mica de llum amb la il·lusió d’encertar-la de tant en tant.

    El marc en què ens mourem és prou sucós: literatura, llengua i política lingüística al segle XXI, veurem cap a on ens porta…