Amb aquesta obra enceto l’apartat literari del blog. La literatura, com comentava aquí, serà un dels centres del món filològic sobre els quals faré giravoltar el blog.
Abans de començar a parlar del Rector de Vallfogona, però, una confessió: vaig comprar aquest llibre més aviat atrapat per un atac de nostàlgia juvenil que no pas per un desig fervent de llegir-lo. Va ser fruit de la casualitat que vaig començar a fullejar-lo i això sol ja va servir per quedar-me atrapat a les xarxes teixides pel Rector fa més de quatre-cents anys.
L’escriptor, nascut aragonès però de família tortosina, és un dels autors dels quals recordo haver sentit parlar primer quan encara era un marrec sense consciència literària ni res que se li pogués assemblar va ser el Rector de Vallfogona —Francesc Vicent Garcia, qui és aquest paio?—, o més aviat simplement el Rector.
El record que tenia no era pas com a gran literat sinó com una mena de déu pagà de la sàtira, mestre del vers foteta, que tant podia fer un poema dedicat a la seva latrina com acabar convertint el mateix lector en l’espectador libidinós d’un erotisme incomprès.
De fet, la tendència manifesta del Rector de parlar dels afers més terrenals dels mortals, el desengany, l’escatologia, la bellesa, la lletgesa, l’amor, la mort, el desig, però sobretot amb dosis freqüents d’un erotisme omnipresent, no li va valdre precisament com a passaport perquè les ments amants de l’ordre i la moderació l’estimessin amb fruïció.
És aquí, doncs, on es van produir els primers contrastos que el van acompanyar tota la vida i la mort, sobretot la mort, perquè en el Rector és gairebé tan important com aquesta vida fugaç que se’ns escapa dels dits com l’aigua d’un cistell de vímet i que, al mateix temps, llisca corrent avall com la lectura mateixa dels sonets i les dècimes que conté aquesta obra.
L’Albert Rossich ha recollit tota la poesia en aquesta magnífica edició que s’ha convertit en el primer volum. Per al savi gironí és l’obra que culmina tota una vida dedicada a l’estudi del Rector de Vallfogona i el barroc català.
No recordo exactament quins poemes van ser els primers que van arribar a les meves mans quan era jovenet i tampoc si pertanyien als nombrosos versos que se li van atribuir al llarg de la seva vida —i de la seva mort—, però sí que recordo que el tràfic de versos vallfogonescos venia motivat per la seva jocositat —us juro que la tendència del de Vallfogona a parlar de sexe no hi tenia res a veure— i és que el Rector té una capacitat per a la ironia que t’atrapa dins de les seves xarxes per fer-te viatjar al barroc català, en què res és el que sembla.
Poques vegades podrem assistir a un fresc tan impressionant i sorprenent d’una època —les dècimes en forma de resposta de Tirsi a Filisard són d’una genialitat només a l’alçada d’un versador finíssim com el Rector— com la desfilada del gran teatre del món en què l’amor, els vicis i els estaments socials són excretats —si em permeteu fer servir un vocabulari més vallfogonesc— de la ploma del Rector amb la ferma voluntat de ridiculitzar-los.
Per què? Perquè el nostre poeta pateix com, d’altra banda, tots els literats de la seva època, un profund desengany del món.
El curador d’aquesta obra, sens dubte laudatòria, l’Albert Rossich, corregeix el gran deute que tenia la nostra literatura amb el Rector de Vallfogona.
En la que com deia és sens dubte és l’obra de la seva vida, Rossich ha imprès a cada pàgina l’estima cap a un autor i una època, el barroc català, que tan injustament s’han tractat al llarg de la història i que ara comença a descobrir-se com el que realment va ser gràcies també a la tasca encomiable que ha fet i fa l’Editorial Barcino amb la recuperació de clàssics imperdibles com el Rector de Vallfogona, “pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria”.
Deixa un comentari