Introducció i objectius
Arran de l’aparició d’aquesta notícia —ja havia comentat a la presentació del blog que la política lingüística havia de ser un dels pals de paller — vaig començar a pensar en la necessitat de descriure des d’un punt de vista general tots aquells espais més destacats pel que fa a la intervenció en l’àmbit de la política lingüística municipal, una qüestió que ja havia remarcat el conseller Francesc Xavier Vila en més d’una aparició pública.
Amb aquest objectiu vaig anar aplegant informació dels mateixos ajuntaments implicats així com de jornades especialitzades. M’interessava sobretot mostrar com s’organitza, s’executa i s’avalua la promoció del català a escala local a partir de testimonis de representants polítics, però també dels tècnics —procedents d’ajuntaments, serveis territorials, del Consorci per a la Normalització Lingüística i de la Plataforma per la Llengua.
Durant aquest procés va ser especialment remarcable l’oportunitat d’assistir virtualment a la Primera Jornada sobre Política Lingüística als Municipis celebrada a Sant Cugat del Vallès així com consultar els enregistraments de les dues edicions de la Trobada de Municipis Actius pel Català de la Plataforma per la Llengua.
En aquests fòrums de debat i intercanvi es van poder identificar un conjunt de pràctiques en l’àmbit de la política lingüística municipal: mesures consolidades i altres de caràcter emergent que, tot i compartir una tradició comuna de planificació lingüística a l’espai català, presentaven particularismes territorials vinculats a la demografia, al teixit associatiu, al paisatge comercial i a la idiosincràsia de cada municipi, però alhora trasplantables a altres realitats del país. Una primera revisió d’aquest material em va permetre constatar l’existència d’unes accions amb el comú denominador de la promoció de la llengua que, en alguns casos, no tots, romania circumscrita a contextos locals.
En suma, l’objectiu primordial és respondre la pregunta de què pot fer-se des de l’àmbit municipal per promoure la llengua catalana entre la ciutadania de manera que esdevingui una opció normalitzada i disponible per a tothom.
Marc i metologia: fonts, criteris i corpus d’anàlisi
Per abordar de manera sistemàtica les polítiques de promoció del català des de l’àmbit municipal, he necessitat establir un doble marc de referència: d’una banda, el marc jurídic i competencial que defineix les atribucions pròpies o delegades dels ajuntaments; de l’altra, un marc operatiu, constituït per les experiències, les dades i els instruments que les corporacions locals i els ens consorciats han anat desplegant relacionats amb la política lingüística.
El que he intentat és descriure aquest conjunt d’accions però integrar-les dins d’una lògica de governança multinivell en què els ajuntaments apareixen com a agents d’execució directa —gestió de l’atenció ciutadana, contractació pública, suport a entitats—, però també com a nodes de coordinació amb altres actors de l’entorn més immediat —sobretot estic pensant amb el Consorci per a la Normalització Lingüística i la Plataforma per la Llengua, però també la societat i el teixit associatiu, entre d’altres.
Finalment, vull destacar que la tria metodològica ha estat deliberadament híbrida: qualitativa pel que fa a la recollida de testimonis i quantitativa en la utilització de dades demolingüístiques (ECEPH, EULP, Ofercat), cosa que m’ha permès situar cada experiència en el seu context sociolingüístic real.
Política lingüística municipal: tipologies i casos
Els ajuntaments catalans presenten una diversitat organitzativa notable pel que fa a la gestió de la política lingüística, que depèn tant del nombre d’habitants com de la tradició política i de la voluntat dels equips de govern. A grans trets, es poden identificar tres tipologies principals:
a) Municipis amb regidoria específica de llengua
En ciutats mitjanes i grans, com Terrassa, Girona, Sant Cugat del Vallès, Vic o Vilafranca del Penedès —en cap cas l’objectiu ha estat fer la llista completa dels ajuntaments, sinó destacar alguns dels més importants—, s’han creat regidories exclusives o compartides de política lingüística.
Aquestes estructures permeten incorporar la llengua a l’agenda política de primer nivell, crear consells municipals per la llengua, impulsar reglaments d’usos lingüístics i desplegar plans locals amb el català com element dinamitzador central.
La regidoria esdevé així un actor clau en la coordinació amb el CPNL i la Plataforma per la Llengua, i en la introducció de la perspectiva lingüística en totes les polítiques públiques —contractació, comunicació, serveis socials, etc.— perquè al capdavall la llengua és com una bombolla que afecta tots els àmbits o sectors dins i fora del consistori.
b) Municipis amb comissions o taules de coordinació
Altres consistoris —alguns també amb regidoria específica— opten per mecanismes de governança horitzontal, com taules locals per la llengua o comissions mixtes amb participació d’entitats, escoles, associacions esportives i culturals.
Aquesta fórmula resulta especialment eficaç en municipis petits i mitjans —com en el cas de Valls, però també el d’ajuntaments com Malgrat de Mar o Granollers— on la proximitat facilita la implicació col·lectiva que supleix la infradotació pressupostària d’ajuntaments i entitats en aquest sentit i que impedeix tenir una política lingüística municipal dotada econòmicament.
c) Municipis amb integració transversal
Finalment, hi ha ajuntaments que no disposen d’una regidoria ni d’una comissió formal, però que han integrat la política lingüística municipal en projectes i àrees ja consolidades, com educació, cultura o serveis socials. Així, destaca la col·laboració de la Xarxa per la Llengua de Santa Coloma de Gramenet amb el projecte municipal Viu el Fondo, del Servei de Convivència de l’Ajuntament, que permet fer més present el català. També l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ja va promoure al seu moment la creació de la Xarxa d’Espais per la Llengua, que coordina les diferents campanyes de foment i sensibilització en col·laboració amb associacions locals.
En canvi, la creació de de l’àrea de Política Lingüística per part del consistori de Cornudella del Montsant, ha estat assumida directament per alcaldia, i és que des d’alguns ajuntaments s’afirma que és des de la batllia que es té una visió veritablement transversal de les polítiques que duu a terme el consistori, per la qual cosa poden optimitzar-se les accions encaminades al foment del català.
Un tret comú: el paper del CPNL
Més enllà d’aquestes tipologies, tots els models comparteixen un element essencial: la cogestió amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. Atès que una de les línies de treball d’aquest ens és la creació de sinergies amb els agents socials i econòmics per garantir i millorar la presència de la llengua catalana en tots els àmbits, els projectes majoritàriament neixen i creixen fruit d’accions coordinades i en cooperació amb el Consorci, però també amb els agents locals, cosa que garanteix un enfocament arrelat a les necessitats del context més immediat dels municipis.
Els serveis locals de català constitueixen una columna vertebral tècnica que garanteix la coherència amb els plans generals que emanen de la política lingüística municipal i alhora ofereixen als ajuntaments instruments concrets per poder implementar els plans de foment: auditories lingüístiques, tallers de sensibilització, cursos adaptats, plans d’autonomia lingüística, suport a campanyes i assessorament en matèria de legislació lingüística entre d’altres qüestions.
Com podem veure, doncs, l’organització municipal de la política lingüística no respon a un únic patró, sinó a una constel·lació d’estructures adaptables, que poden anar des d’una regidoria especialitzada fins a la transversalització en altres àrees. El factor determinant és la voluntat política de situar la llengua al centre de l’acció local i de concebre-la com una eina de cohesió social i de qualitat democràtica.
Diagnosi sociolingüística i instruments de planificació
Un dels requisits previs per dissenyar polítiques lingüístiques municipals amb eficàcia i realisme és disposar d’un coneixement detallat de la realitat sociolingüística local. Els ajuntaments poden recórrer a un conjunt d’instruments que permeten establir diagnòstics precisos i orientar les actuacions.
a) Enquestes i estudis oficials
Les dades provinents de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) proporcionen una fotografia global dels coneixements i usos lingüístics, amb desglossament territorial —ara mateix estem pendents de la publicació de la informació per territoris durant el mes de novembre d’enguany un cop s’acabin els treballs tècnics. Ara bé, tot i que en alguns casos la representativitat estadística no arriba a l’àmbit municipal, aquestes fonts permeten detectar tendències de fons i establir comparatives amb l’entorn comarcal i nacional.
Fins el 2001 teníem el cens de població, que recollia informació cada deu anys, amb dades molt territorialitzades, a nivell de secció censal, és a dir, preguntant a tota la població. A partir del 2021 perdem la informació de tots els municipis —les dades obtingudes són mostrals i no censals—, és que coneixem com l’Enquesta de Característiques Essencials de la Població i els Habitatges (ECEPH), que també inclou preguntes sobre el coneixement del català i —això és una novetat— sobre usos lingüístics i llengua inicial, però l’ECEPH només ens proveeix de dades dels municipis de més de 50.000 habitants.
b) Enquestes locals i comarcals
Al baròmetre municipal de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat es pregunta per la llengua habitual dels enquestats, un punt de partida interessant però l’únic que es refereix específicament a aquesta qüestió dins de l’enquesta.
D’altra banda, a Girona ja s’ha començat a treballar en un projecte que té per objectiu replicar l’EULP a escala local, o sigui, disposar d’una enquesta similar però d’una comarca o municipi, cosa que permetrà obtenir dades pròpies i ajustades a la realitat del territori. La idea és que la iniciativa parteixi de les corporacions locals i que pugui comptar amb l’assessorament del Departament de Política Lingüística i del Consorci. Aquesta estratègia ajudarà els ajuntaments a reforçar sens dubte la capacitat de planificació lingüística, ja que permetrà definir objectius mesurables i indicadors d’avaluació específics del municipi.
A més de l’assessorament del Departament i el CPNL també cal tenir en compte que la Plataforma per la Llengua també juga un paper actiu amb l’Implicat mitjançant el qual ofereix diverses eines els ajuntaments. Si parlem d’estudis demolingüístics, el servei de diagnosis sociolingüístiques de la Plataforma cerca dotar els municipis d’instruments per aprofundir en el coneixement de la situació de la llengua gràcies a una radiografia específica. Aquests i altres serveis —tallers, cursos o assessorament en política lingüística municipal— es complementen als que ja ofereix el Consorci per a la Normalització Lingüística, cosa que constitueix una bateria d’elements que els consistoris poden utilitzar per desplegar tot el potencial d’actuacions de foment de la llengua catalana que considerin necessari.
c) L’Ofercat i el sector comercial
Un dels instruments més potents de diagnosi és l’Ofercat, que analitza la llengua d’atenció i retolació als establiments comercials. L’estudi, basat en observacions sistemàtiques, mesura la llengua d’inici de conversa, la disponibilitat lingüística i l’adaptació al català. Els resultats serveixen no només per radiografiar el paisatge lingüístic dels barris, sinó també per dissenyar campanyes de sensibilització i formació enfocades al comerç local.
L’Ofercat ha dut a terme centenars de visites a establiments comercials en el marc d’aquest projecte i periòdicament analitza l’estat del català —la planificació per al 2025 preveu visitar municipis del Baix Llobregat amb una població total de gairebé 600.000 persones.
La importància del sector comercial fa que també la Plataforma per la Llengua hi hagi focalitzat l’atenció mitjançant la campanya “Digues bon dia”, que vol ser una eina de sensibilització al servei d’usuaris i de comerços.
Com podem veure, en conseqüència, aquests instruments també poden ajudar els ajuntaments a l’hora de sensibilitzar la població i canviar el paisatge lingüístic en un sector econòmic directament afectat per nombroses queixes de consumidors i usuaris per incompliment de la legislació lingüística.
d) Auditories i tests d’autoavaluació
Els ajuntaments també disposen de recursos per endreçar la casa i conèixer l’estat del català dins del mateix consistori. Durant el 2024 s’ha començat a treballar amb el test d’autoavaluació del català, una eina que permet sistematitzar l’anàlisi dels usos lingüístics interns i externs o dels coneixements orals i escrits del personal d’atenció al públic entre d’altres, cosa que permet tenir una radiografia bastant precisa de l’estat del català dins de l’ajuntament.
Aquest test està pensat per avaluar lingüísticament qualsevol tipus d’organització, de la més senzilla a la més complexa, i ja han començat a treballar-hi alguns ajuntaments.
De la diagnosi a la planificació
Un cop recollides les dades, cal traduir-les en plans d’actuació realistes i operatius. Amb aquest objectiu alguns municipis han optat per elaborar plans lingüístics locals que fixen objectius concrets a curt i mitjà termini —augmentar la presència del català en la retolació comercial, garantir que totes les comunicacions municipals siguin en català i en llenguatge planer o formar el personal d’atenció al públic en bones pràctiques lingüístiques. Com veurem més endavant, aquests plans locals poden cristal·litzar en taules o consells pel català a partir dels quals s’articulen les polítiques establertes en aquests òrgans de participació sectorial.
Totes aquestes accions endegades amb els diferents consells, taules o plans d’actuació són clau perquè les polítiques lingüístiques no quedin en declaracions genèriques, sinó que es tradueixin en accions mesurables i amb continuïtat.
En resum, la diagnosi sociolingüística, la planificació i la cooperació són imprescindibles per a qualsevol actuació municipal, ja que només des d’una anàlisi rigorosa es poden dissenyar polítiques ajustades a la realitat —amb la imprescindible participació de la societat civil— i susceptibles de generar canvis tangibles en els usos lingüístics que és, en definitiva, l’objectiu de qualsevol política lingüística.
Deixa un comentari