Això d’avui és un mig camí entre la sociolingüística i la literatura d’assaig, però també vol ser una recomanació literària, cosa que com és natural entronca amb la idea fundacional d’aquest blog.
Llengua i identitat nacional és una d’aquelles obres que et passes subratllant sense parar pàgina a pàgina fins al punt que et sembla que tot és important.
L’escriptor ebrenc des de bon començament planteja una qüestió bàsica que obvien les altres obres de temàtica similar: la idea entre llengua i identitat nacional, un fet fonamental perquè situa de forma indefectible el parlant en un context social, però també polític.
És precisament aquesta idea la que de forma conscient o inconscient s’ha volgut defugir des de la majoria d’anàlisis que tenen la llengua com a protagonista principal. És una veritable llàstima, la veritat, però suposo que és per aquest motiu que la difusió d’aquesta obra, just fa poc més de dos anys, va estar envoltada de silenci mediàtic.
Per tant, el primer que ens hauria de preocupar és per què, en la situació sociolingüística actual de la catalanofonia, el llibre Llengua i identitat nacional. Per un nou discurs lingüístic als Països Catalans no es va beneficiar de més presència mediàtica als grans mitjans de comunicació del país que, d’altra banda, sí que han gaudit altres obres que tenen la llengua catalana com a element vertebrador i la seva raó de ser.
La pregunta és òbviament retòrica perquè Llengua i identitat nacional és un llibre incòmode que posa davant del mirall lingüístic a tots els catalans —ergo enumera algunes de les contradiccions flagrants en què estem condemnats a viure— i ens convida a una reflexió que es vol proactiva; l’autor, Jordi Martí Monllau, és filòsof i la virtut que atresora durant tot el llibre és precisament la capacitat d’argumentació, reflexió i aprofundiment de les idees que planteja.
Nació, identitat i llengua d’identificació
No és debades que a la primera part del text l’autor tortosí es dediqui a definir conceptes clau com nació i identitat, uns conceptes que impliquen necessàriament una llengua d’identificació a més de l’acompanyament d’una voluntat de definir-se en termes nacionals —l’autor enumera un conjunt d’elements característics entre els quals destaquen els lingüístics i culturals però també els territorials— que es troben estretament relacionats a una realitat col·lectiva, però també individual —«les nacions només existeixen en els individus»—, i per tant que forma part indissociable de la seva identitat.
Identitat i llengua
A la segona part de l’obra, Jordi Martí Monllau s’endinsa en conceptes que tenen a veure amb la llengua i la identitat nacional i s’interroga sobre qüestions que han esdevingut, en la seva pròpia definició, «la confusió nostra de cada dia»; és a dir, respon a preguntes sens dubte conflictives vinculades a la realitat diària que vivim i que pretenen desvincular la identitat catalanovalenciana de la llengua catalana en un procés que té com a mantra habitual «Yo soy catalán, pero no hablo catalán».
Aquesta frase, com gairebé totes les que deixen anar inconscientment els parlants, porta implícita l’acceptació d’un marc que té com a llengua de referència el castellà. Ara bé, això pot començar a inquietar les ànimes més sensibles de la catalanor nostrada quan el lector recordi la relació que establia l’autor entre nació, identitat i llengua d’identificació —que ja he esmentat anteriorment.
En el context sociolingüístic que ens ha tocat viure als catalans és obvi que les preguntes que planteja l’autor provocaran alguns exabruptes dels sospitosos habituals, però també més d’una incomoditat —el reflex que retorna el mirall no és precisament perquè el català mitjà de la divisa «el nostre mal no vol soroll» salti d’alegria—, acostumats com estem —o anestesiats, que pel cas seria el mateix— a l’autoengany, la submissió lingüística i el maltractament sistemàtic com a consumidors i usuaris del català.
Per tot plegat, l’obra del Jordi Martí empodera el lector per la capacitat de fer visibles els mecanismes de submissió, que després de tants anys patint-los s’han naturalitzat fins al punt d’invisibilitzar-se.
Llengua i identitat nacional: una reflexió necessària
El mèrit de Monllau, però, passa sobretot per no aturar-se en la diagnosi, sens dubte necessària, de l’estat de la qüestió, i presenta un «marc de pensament lingüístic emancipatori» i no podem pas negar que ens en cal una dosi doble. L’objectiu és evident: provocar un canvi de paradigma en l’actitud —submisa?— d’una part de la població catalanovalenciana, un punt en el qual, diguem-ho clar, sovint presenten carències alguns estudis sociolingüístics que aborden aquesta problemàtica.
És en aquest sentit que cal celebrar la publicació de Llengua i identitat nacional a l’espera que esdevingui un col·laborador necessari en el canvi de mentalitat imprescindible que necessita un vaixell —la normalització lingüística— que ara mateix, però també des de fa temps, navega a la deriva a l’espera d’un vent favorable que no acaba d’arribar mai.
Deixa un comentari