Reptes de futur
Malgrat els avenços assolits i la consolidació de bones pràctiques com les que comentava la setmana passada, la promoció del català des dels ajuntaments afronta un conjunt de reptes estructurals i emergents que cal encarar amb determinació i visió estratègica.
L’arribada constant de població d’orígens diversos —amb projeccions que situen Catalunya prop dels 10 milions d’habitants en una dècada— suposa uns reptes de futur que obliguen a repensar l’abast i els formats de l’oferta formativa. No n’hi ha prou amb multiplicar cursos: cal impulsar l’aprenentatge no formal i les xarxes de socialització en català —que en alguns casos com les activitats extraescolars i en clubs esportius presenten uns usos allunyats de la plena normalització lingüística— per tal d’oferir respostes adaptades a perfils molt heterogenis i per a aquells entorns en els quals encara no està normalitzada la presència del català.
El compromís dels equips de govern és decisiu. Quan l’ajuntament assumeix la política lingüística com un eix transversal —des de la contractació pública fins al comerç, la cultura o l’esport— l’impacte es multiplica. Cal, doncs, reforçar aquest lideratge i garantir que la llengua catalana sigui present a totes les taules de decisió local.
El Consorci per a la Normalització Lingüística és la columna vertebral, però només amb el treball conjunt amb ajuntaments, diputacions, consells comarcals i Generalitat es pot assolir l’objectiu de guanyar parlants actius. En aquest sentit, cal entre tots començar a fer campanya activa per garantir que en els pressupostos d’aquestes institucions hi hagi una dotació anual per a polítiques lingüístiques i de foment de la llengua catalana.
La clau també rau en la cogovernança i la corresponsabilitat: els ens locals no són simples col·laboradors, sinó socis essencials, i els ens supralocals han de jugar també un paper actiu sobretot en aquells casos —ho vam veure la setmana anterior en el cas dels micropobles— en què no hi ha ni recursos tècnics ni econòmics per fer front a les necessitats que implica l’acolliment de persones nouvingudes. Els ajuntaments són la primera línia de les administracions públiques i les que han d’enfrontar-se a la complexitat del món actual des del primer moment.
Un dels reptes més complexos és revertir la norma de convergència al castellà i enfortir la seguretat lingüística dels catalanoparlants. Les campanyes de sensibilització, la formació en assertivitat i algunes de les experiències que he descrit demostren que és possible incidir en els hàbits, però cal mantenir una pluja fina constant perquè els canvis siguin duradors. Una feina diària que pot i ha de ser liderada pels ens locals com a administració que està sempre més a prop de la gent i, consegüentment, coneix els contextos socials en què es desenvolupa el seu dia a dia.
Oportunitat perduda
He trobat a faltar, però, una aposta decidida en una doble direcció, xarxes socials i joves, que convergeix necessàriament i inevitablement en una de sola per la mateixa idiosincràsia d’aquests dos elements.
Per una banda, si observem les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 veurem com la franja més jove —de 15 a 29 anys— experimenta una baixada de sis punts respecte de l’anterior onada de resultats pel que fa a les dades de llengua habitual. Així mateix, si revisem les dades històriques en aquesta mateixa franja d’edat veurem com, a excepció del 2013, la baixada és sostinguda fins al 2023, en què ja només el 29% té el català com a llengua habitual.
A més, les dades amb referència al castellà són estables i es manté constant en totes les EULP si exceptuem els resultats de l’any 2008 tot i que van recuperar-se en la següent enquesta. Si ho comparem amb el català veiem que també va ser un daltabaix per al català, amb la diferència que la següent enquesta ja no va recuperar els nivells del 2008.
L’impacte de totes aquestes dades té una conseqüència immediata en la franja dels adults joves —de 30 a 44 anys—, que es converteix en el grup d’edat amb un percentatge més baix de parlants habituals de català (només un 25,8%).
Aquestes xifres de parlants habituals no són precisament una bona notícia per al futur del català atesa l’evolució que comentava i és per això que malgrat els esforços dels ajuntaments catalans —evidentment no és l’única administració que hi té coses a dir— sembla que les polítiques, per les raons que sigui, no han aconseguit captar l’atenció dels joves i, encara menys, fer-los convergir cap a uns usos més favorables al català.
D’altra banda, com assenyalava al principi, hi ha un altre factor sobre el qual no s’ha actuat malgrat la incidència que té en la societat actual i, particularment, en el sector de la població més jove: les xarxes socials.
Suposo que és per aquesta raó que l’Ajuntament de Barcelona comença ara a moure’s en la bona direcció, que caldrà veure on ens porta atesos els incompliments a l’hora de materialitzar els compromisos com assenyalava en aquesta publicació, però és sens dubte una bona notícia.
Avui dia tot el que passa a internet no és una realitat alternativa sinó la via principal per on circula una part importantíssima —pràcticament majoritària— de l’oci juvenil i és aquí on la política lingüística té molta feina a fer. Sobre aquesta mateixa qüestió se’n va parlar durant les jornades “El català, reptes i propostes. El futur de la llengua àmbit per àmbit” en el marc del Pacte Nacional per la Llengua, concretament al bloc que va dedicar-se als mitjans de comunicació, en què l’exposició de la periodista Mònica Terribas va ser molt exemplificadora d’això que vull remarcar.
Per la seva experiència com a professora universitària coneix quins són els canals d’informació dels joves i el que observa de fa temps és un canvi dràstic de les lògiques consum: per una banda, la davallada constant de tots els mitjans de comunicació tradicionals i, de l’altra, l’auge —imparable?— de les xarxes socials en múltiples variants i òbviament també del consum a demanda.
Per tant, del que es tracta és de produir massivament continguts que arribin a aquesta audiència potencial —segons diversos estudis els joves consumeixen dues hores de televisió per sis dels adults— que s’informa i ocupa gran part del seu temps d’oci a les xarxes socials —precisament el lloc on de moment triomfen les llengües hegemòniques— i altres plataformes, que són l’espai a on preferentment s’ha desplaçat el consum juvenil.
Així doncs, cal identificar el talent dels creadors de contingut en català i, sobretot també, fomentar accions perquè aquest talent pugui aparèixer, tingui un futur —hem de poder dotar-los de recursos perquè puguin treballar amb garanties— i una capacitat d’incidència social entre els joves amb contingut íntegrament en català.
L’objectiu ha de ser, en definitiva, promoure i generar les condicions perquè aquest ecosistema d’influenciadors pugui créixer per poder donar referencialitat —amb la llengua catalana al centre— que connecti amb l’audiència, que sigui reconeixible per la comunitat a partir d’un codi comú, que és el que realment crea vincles emocionals i sentiment de pertinença.
És per tot plegat que voldria remarcar que és absolutament desastrosa l’estratègia que ha fet servir darrerament TV3 de cooptar influenciadors de les xarxes socials que han fet, fan i, temo, faran únicament contingut en castellà, i n’és un exemple l’últim fitxatge, la Dulceida. No és l’únic cas, però envia un missatge terrible a tots aquells influenciadors que fan contingut en català i ja, de passada, també a l’audiència, encara que cada cop més sigui una audiència més envellida, que és el que veritablement li hauria de preocupar recuperar, si és que això ara mateix ja no és una missió impossible.
Conclusions i crida a l’acció
El recorregut que he fet al llarg d’aquest monogràfic mostra amb claredat que els ajuntaments disposen d’un ampli ventall de competències i instruments que, si s’apliquen amb determinació, poden esdevenir palanques decisives per a la promoció del català. Des de la gestió interna fins a la dinamització social i econòmica, passant per l’impuls de campanyes de foment de l’ús social innovadores o la incorporació de clàusules lingüístiques en la contractació, els municipis tenen la capacitat de construir entorns lingüístics favorables que poden i han de provocar canvis en el paisatge lingüístic actual.
En aquest marc, el paper del Consorci per a la Normalització Lingüística i la col·laboració amb la Generalitat, les diputacions i els consells comarcals esdevé imprescindible per garantir coherència, eficàcia i sostenibilitat de les actuacions perquè del que es tracta també és que sigui integral, és a dir, des de totes les administracions i enfocant múltiples sectors econòmics i lúdics.
L’èxit real depèn de tothom perquè la ciutadania, el parlant en definitiva és qui hi pot incidir amb el senzill de gest de mantenir la llengua en tots els contextos. Ara bé, també, pel grau d’incidència en la societat, depèn sobretot de la implicació activa dels governs locals: són els ajuntaments els que poden fer que la llengua catalana es visqui com a pròpia, útil i prestigiada en tots els racons del país.
Alhora també depèn de la capacitat d’innovació que tinguem per afrontar els nous contextos comunicatius i espais d’oci virtuals. El consum de continguts d’entreteniment està canviant i sobretot en les generacions més joves ha basculat cap a continguts digitals —la plataforma preferida és YouTube—, i cal atendre aquesta nova demanda amb urgència si no volem quedar fora de la nova revolució digital.
En definitiva, la promoció del català des dels municipis no és només una qüestió lingüística, sinó un projecte de país compartit, fonamentat en la corresponsabilitat institucional, la participació ciutadana i la convicció que la llengua és un bé comú que ens uneix i ens projecta cap al futur. La invitació és, doncs, a actuar: a convertir cada ajuntament en un referent lingüístic i a fer del català una presència indiscutible en tots els àmbits, cosa que implica estar amatents també a incloure les noves tendències.
Deixa un comentari