Etiqueta: joves

La llengua i els joves (4): les xarxes socials i el català

Primeres dades

Com ja vaig avançar en l’últim article dedicat als joves aquesta setmana ens havíem d’endinsar dins el que s’ha convertit en un dels seus espais preferits. Si a més a més volem analitzar què passa amb les xarxes socials i el català és indiscutible que haurem de prendre en consideració tots els contextos d’ús per veure per què es produeixen segons quins comportaments lingüístics.

Si revisem l’Enquesta sobre generacions i participació del 2023 veurem com la generació Z, els nascuts entre 1995 i 2012, és la campiona en consum en les principals xarxes socials.

Català, youtubers i instagramers

No era casualitat, doncs, que l’estudi Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per promoure l’ús de la llengua enumerés alguns dels elements que influïen en les tries lingüístiques dels parlants i que podien extrapolar-se a altres camps d’estudi.

Així, per exemple, es destacava quins són els factors que influeixen a l’hora de triar específicament un producte —com ara la seua qualitat o la creació de comunitat— i que ens poden ajudar a entendre per què els usuaris d’Instagram i YouTube trien uns perfils en comptes d’uns altres.

Youtubers i instagramers exerceixen un paper d’influenciadors potencials sobre la seua audiència perquè «marquen i reforcen tendències de comportament i actituds en els grups i les comunitats». Ens convé, per tant, que no oblidem la importància de la seua funció com a canalitzadors del missatge que volem fer arribar al nostre públic objectiu, els joves, perquè són els altaveus als quals s’escolten.

Català i castellà, xifres que condicionen

Una primera evidència de l’estudi són les diferències abismals en les xifres de subscriptors, visualitzacions i interaccions entre els youtubers i instagramers catalans que trien el castellà en comparació amb els que trien el català.

Aquesta dada entronca amb una segona qüestió també fonamental que esmenta un altre estudi que gira al voltant dels joves, Les dinàmiques del català entre les joves: reptes, principis i arguments per a l’acció, [1]i que es pot resumir amb la frase «la manca d’oferta genera poc hàbit de consum de productes en aquesta llengua».

El català, doncs, parteix d’una posició de feblesa perquè aquest dèficit comporta un seguit d’efectes secundaris com el d’estranyesa de trobar-lo i sentir-lo que condiciona la predisposició a fer-lo servir, en aquests mena de productes o també en les interaccions socials del dia a dia.

Objectius de la intervenció

L’objectiu d’aquesta intervenció és augmentar la presència del català en espais en què té poca presència fins a naturalitzar-la. Precisament, fa uns dies ja parlava de la consolidació entre els joves d’una identitat bilingüe —que s’acaba traduint en un predomini del castellà, ves quines coses— i que sembla la conseqüència d’una altra dada: la principal aportació al bilingüisme són els catalanoparlants menors de trenta anys. [2]

Per tant, la intervenció ha de tenir com a objectiu augmentar el consum de continguts digitals de manera que també comportin canvis en la percepció del català com una llengua aliena. Les xarxes socials són l’entorn ideal per crear un vincle emocional i un context de familiaritat amb la llengua, que nexes familiars o contextos socioculturals aliens al català no han fet possible, de manera que aconseguim canviar dinàmiques sociolingüístiques en aquest sentit.

Català i castellà: el lloc on som

Si del que es tracta és d’enlairar-nos amb el català a les xarxes socials, cal ser conscients del lloc on ens trobem en comparació amb el castellà, però no pas pel costat de les xifres totals, sinó perquè obtindrem una foto fixa del conjunt de creadors de contingut que ens permetrà adonar-nos que les diferències, quan no ens centrem en el nombre de seguidors i reproduccions, no són tan significatives com podria semblar-ho.

Així doncs, amb les dades recollides per Koulsquare, una empresa que es dedica precisament al màrqueting d’influenciadors, [3] podem veure el mapa de creadors de contingut professionals en castellà repartit pel nombre de seguidors:

Influenciadors	Seguidors
900	> 1.000.000
9.100	> 100.000
70.000	> 50.000
207.000	> 10.000[4]

Una altra dada [5] més específica és que en castellà hi ha 3.028 comptes a Instagram amb més de 500.000 seguidors i que TikTok és la xarxa social líder ara mateix: ha crescut un 72% si ens fixem en el contingut total general.

A l’informe de IAB Spain, quan es parla de continguts patrocinats, també s’assenyala que a TikTok dominen els megainfluenciadors, a partir d’un milió de seguidors; en canvi, a Instagram són els microinfluenciadors, de 10.000 a 100.000. La diferència entre uns i altres és significativa pel que fa al nombre de seguidors, però també en altres aspectes que ens interessen pels objectius d’aquest recerca.

Sobre els microinfluenciadors, en aquest mateix informe s’indica que són els que tenen els seguidors més lleials —generen més confiança i engagement—, i que per aquest motiu són ideals per connectar amb profunditat amb un públic concret —quedem-nos amb aquesta dada perquè la recuperarem més endavant.

L’informe de IAB Spain també indica un augment en creació de continguts en sectors fins ara minoritaris com les finances, l’energia i la tecnologia, [6] i que el vídeo continua sent el format líder pel que fa a contingut generat a les plataformes.

D’altra banda, en català les xifres provenen de la Llista, que no és res més que un inventari de tots els creadors de contingut digital en català. Des de la presentació de la pàgina el maig de 2025 fins ara no ha parat de créixer —de 803 creadors a més 1.250— i s’ha convertit en un punt de trobada ineludible on es poden trobar els influenciadors catalans ordenats en rànquing i també segons la temàtica.

A partir d’una mostra de tots els comptes de la Llista.cat he fet una estimació de distribució dels 1.250 comptes de creadors actius i la distribució per trams de seguidors seria la següent:

Tram[7]	% estimat	Nombre aprox. (sobre 1.250)
Nano (1-9.999)	60%	750
Micro-baix (10.000-39.999)	25%	313
Micro-alt (40.000-99.999)	10%	125
Intermedi (100.000-499.999)	5%	62
TOTAL	100%	1.250

A l’altre costat, tenim el castellà que compta aproximadament amb 200.000 creadors actius amb un mínim de 1.000 seguidors per cada compte. A partir de les dades observades en estudis d’empreses com IAB Spain, Kolsquare i Modash, especialitzades en màrqueting d’influenciadors, el repartiment seria el següent:

Tram	% estimat	Nombre aprox. (sobre 200.000)
Nano (1-9.999)	65%	130.000
Micro (10.000-99.999)	25%	50.000
Intermedi (100.000-499.999)	7,5%	15.000
Macro (500.000-999.999)	1,5%	3.000
Mega (+1.000.000)	0,5%	1.000
TOTAL	100%	≈ 200.000

Primeres conclusions: piràmides semblants

D’aquestes dades una primera conclusió que podem extreure és que en tots dos casos podem situar la majoria d’influenciadors a les franges nano i micro, en un 95% i un 90% respectivament. A més a més, les dues piràmides tenen altres característiques semblants:

Base nano ampla similar: 60% – 65%
Tram central micro rellevant: 35% – 25%
Caiguda progressiva cap a tram intermedi i macro

Tot i alguna diferència en el percentatge podem dir que la forma de la piràmide en el cas del català és la mateixa i segueix el sistema general dels ecosistemes digitals.

És en l’escala absoluta que les diferències quantitatives són òbvies perquè estem parlant de desenes/centenars de milers de perfils en castellà per poc més d’un miler en català. Resumint, d’una banda, tenim que la densitat funcional en castellà té prou massa crítica per retroalimentar-se i que és un sistema autosostingut; en canvi, de l’altra, el català sobreviu en un ecosistema fràgil perquè malgrat que té una base sòlida no compta amb un volum global amb sostenibilitat econòmica i capacitat d’escala, per la qual cosa cal intervenir per consolidar el tram central.

Salt d’escala: de nano a micro

Aturem-nos un moment en aquesta «capacitat d’escala». Quan en economia es parla de fer un «salt d’escala» s’estan referint a aquell moment en què una empresa creix, un procés complex perquè requereix molts recursos, visibilitat i xarxes de contacte, i que quan el sistema és petit és complicat que pugui generar per ell mateix.

Si traslladem l’exemple a la piràmide que he descrit veurem que mentre el castellà té 50.000 microcreadors, una xifra que té en compte l’algorisme, que dona la visibilitat desitjada per les marques i crea una cinta transportadora natural, el català no compta amb prou recursos per fer aquest salt d’escala i automatitzar el pas al tram intermedi. Per tant, la intervenció de la qual parlava aniria també en la direcció de fer un acompanyament escalonat dels creadors des de la base nano, que cal ampliar, per assolir l’objectiu de convertir molts nanos actius en micros viables.

Consolidació dels microinfluenciadors: aigua per als assedegats

La solució penso que passa per un programa de suport tècnic, de temps protegit per a la creació, que és el que s’ha vingut a anomenar «incubadores de creació de continguts» o el que és el mateix: vivers d’influenciadors.

Com que sabem que en cada salt d’escala es produeixen pèrdues, hem d’estar preparats per assumir-les durant tot el procés, un procés de mirada llarga, en què la primera fase ens serveixi per identificar talent amb l’objectiu de retenir-lo i donar-li l’estabilitat perquè es consolidi al tram micro-baix / micro-alt. No cal que tots els creadors escalin, però sí que ens cal que com a mínim molts ho intentin i que ho aconsegueixin en el nombre necessari perquè el sistema es retroalimenti.

La consolidació és fonamental perquè els microinfluenciadors són el tram amb el gruix de seguidors més lleials, raó per la qual són el grup d’influenciadors ideal per establir una connexió profunda amb el públic objectiu —en el nostre cas, els joves—, i que aquesta connexió serveixi com a cadena de transmissió amb l’objectiu d’augmentar i naturalitzar els usos lingüístics col·loquials que prestigiïn l’ús de la llengua en aquesta generació.

El tram intermedi: un fre contra els abandonaments

Ara bé, aquest tram no és en cap cas una etapa final perquè, com remarquen les consultores especialitzades en màrqueting d’influenciadors, és aconsellable que els ecosistemes digitals comptin també amb un tram intermedi perquè el seu reforçament implica un efecte en cadena que dona estabilitat al sistema: el creador veu que hi ha trajectòries de continuïtat perquè s’han creat els referents per als microcreadors que venen al darrere, cosa que actua com a dic de contenció dels futurs abandonaments.

L’objectiu, en definitiva, de tenir aquesta massa crítica és precisament pel que genera d’inèrcia en tot el sistema i ha de ser un peça més que configuri la sostenibilitat del català a les xarxes socials que freni la tendència que tenim a pensar amb mentalitat de llengua minoritzada.

Un mercat sense fronteres

La realitat és que tenim un ric teixit sociocultural plenament estructurat —teatre, literatura, música, cuina, fires, mercats, ràdio, televisió, etc.— i una audiència potencial de deu milions de persones que ara mateix les xarxes socials han convertit en un mercat sense fronteres. Per tant, la massa crítica hi és, els projectes de creació de contingut digital estan en auge i els números ho demostren en tots els casos amb creixements de dues xifres percentuals:

Publicacions +26%
Visualitzacions +42,4%
Increments a les Illes Balears: +73% en publicacions i 100% en visualitzacions
Activitat general en augment: +33,8%, a Catalunya; +16,8%, al País Valencià.

La llengua com a valor simbòlic: l’autenticitat

Si intentem donar una base sociolingüística a aquest sistema per intentar entendre les motivacions dels influenciadors a l’hora de la tria lingüística, veurem com en la majoria dels casos la llengua té un alt valor simbòlic.

Ve a ser allò que la Kathryn Woolard va anomenar l’autenticitat, l’expressió genuïna i essencial d’un col·lectiu. Ara bé, cal anar amb compte perquè pot convertir-se en una arma de doble tall, ja que segons quins valors vehiculem mitjançant aquesta autenticitat pot ser que en comptes d’un element de tracció es converteixi en un factor que expulsi els futurs nous parlants.

La ideologia de l’autenticitat, mitjançant la tria del model de llengua, és un factor que caldrà monitorar perquè la forma d’executar la llengua en l’esfera pública mitjançant els influenciadors també en determinarà l’ús posterior, que és l’altre aspecte que volem controlar.

Si el que fem és fixar-nos en les característiques socials de l’individu, a com serà aquest individu mitjançant la llengua, aleshores l’estem convertint en un identificador social de primera magnitud. Per tant, si la llengua caracteritza l’individu socialment també correm el risc que pugui semblar que exigim l’abandonament de l’altra llengua per poder accedir a una nova identitat i cal deixar clar que les dues identitats són compatibles.

Autenticitat: estudi de camp

Un exemple clar d’això que dic el trobem en un estudi de la mateixa Woolard que va fer l’any 1987 a partir de la visita d’un centre de secundària. Hi ha diverses idees i espero ser capaç d’explicar-les prou bé per poder-me fer entendre perquè penso que són prou importants. Doncs bé, com deia, Woolard va dur a terme un estudi de camp en un institut d’un barri de l’àrea de Barcelona amb predomini del castellà.

Woolard ens presenta un conflicte entre dues ideologies lingüístiques: d’una banda, veiem la professora que afirma que parlar català suposa sentir-se català i, per tant, presenta la llengua com una identitat exclusiva. De l’altra, veiem com els estudiants rebutgen aquesta visió particularista perquè això els obliga a triar una identitat, cosa que per a ells converteix la llengua com a font d’un conflicte personal i és del tot evident que hem de fugir d’aquesta visió que només et legitima si ets d’aquesta identitat.

A la vegada, els mateixos estudiants diuen que el català et permet accedir a uns espais i que se’t reconegui com un membre legítim, per tant, parla de poder participar, de tenir veu, sense ser qüestionat, o sigui, la llengua com a clau d’accés perquè no diu qui ets sinó on pots ser, una operació que desdramatitza la llengua i l’encamina cap a una ideologia d’ús públic.

De totes maneres, i aquí hi ha el problema, això mateix provoca una identificació del català com a llengua de l’esfera pública formal, de la institucionalització, en definitiva, que seria el lloc on som ara: identificació del català com a llengua de l’escola, del sistema. En conseqüència, aquesta llengua que semblava que s’havia blanquejat de la catalanitat també condiciona qui l’adopta realment, ja que només és assumida des de la naturalitat per la classe mitjana i mitjana alta castellanoparlant.

La veu dels fills de la classe treballadora

Aleshores, què passa amb els fills de la classe treballadora que volem que convergeixin cap a uns usos més favorables per al català? Que se senten marginats dels dominis públics formals perquè perceben que aquest model de llengua del català és una veu que no és la seua, una situació que efectivament en condiciona l’ús, i és aquí on entrarien en joc els influenciadors i l’actuació a les xarxes socials.

Segons les enquestes, tot aquest gruix de la població jove es troba més vinculat a l’esfera cultural popular, que s’expressa en uns determinats codis que fugen sistemàticament de la formalitat amb missatges intragrupals que es formulen sempre des de la col·loquialitat. Us en recordeu de la fórmula Plats bruts? Aquella tria conscient de model de llengua, del català de carrer, que va fer el guionista de la sèrie i que s’han fet seua totes les generacions des del ja llunyà any 1999. Doncs jo ho tenim.

L’anonimat impossible del català

El problema del català, en una actuació que pretenia, en certa manera, l’anonimat, i que l’havia desetnicitzat mitjançant l’entrada del català en l’àmbit públic formal de l’escola i de les institucions, és el que també provoca que les connotacions de classe del català no desapareguin i s’hagin reproduït ara sota una nova forma, la institucionalitat, una nova marca de classe, una veu que no és la veu dels joves socialment marginats.

Veiem com la normalització no genera automàticament ús perquè el que cal és també un reconeixement que la institucionalitat allunya, un reconeixement que doni un model de llengua que tots aquests joves puguin fer-se seua, que sigui irreverent, allunyada de la formalitat, i que podem trobar en el model que fan servir els influenciadors des dels seus canals.

El necessari/imprescindible augment de creadors

A partir del moment que tinguem una bona oferta de creadors de continguts digital en català que greixi bé tot l’ecosistema digital català és quan aconseguirem una mutació del sistema actual amb prou força per influir en els seguidors perquè parlen una veu en la qual sí que es reconeixen. Si de mitjana podem garantir un mínim de 100 creadors que puguin escalar fins al tram intermedi això canvia substancialment l’ecosistema actual i, per tant, genera per si sol l’efecte tractor que estem cercant.

Sabem pels estudis duts a terme [8] que en cap cas no es «detecta una actitud de rebuig envers el català superior a la de les generacions anteriors»; és més en aquest mateix informe també es confirma que els joves «són la franja d’edat de castellanoparlants inicials nats a Catalunya que més declara convergir cap al català quan algú els parla en aquesta llengua».

El català com a factor diferenciador

Vist això no és estrany que a Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per a la llengua s’assenyali el català com a factor diferenciador davant la saturació del mercat de creadors en castellà. Aquesta, però, no és l’única raó, ja que els creadors catalans tenen a favor també la proximitat, és a dir, el fet de compartir uns codis culturals que es converteixen en la veu d’una generació i poden generar una identificació més gran en direcció a aquesta veu a la qual em referia anteriorment.

En aquest sentit, és interessant destacar com dins de l’informe trobem com participants dels grups de discussió remarcaven la consciència de codi intern com l’aspecte a favor de l’ús del català que a la vegada proporcionava una imatge de proximitat amb els seguidors però també amb altres creadors, per tant, enxarxava tots els usuaris en un únic ecosistema, que era al capdavall l’objectiu d’aquesta proposta

Finalment, tornant al model de llengua i enllaçant-ho amb l’estil comunicatiu dels creadors hi podem trobar paral·lelismes que volen assimilar-se a aquesta veu amb la qual els joves s’identifiquen. Els instagramers i els youtubers des de bon començament han construït el seu jo mitjançant la relació amb els usuaris, una relació de tu a tu que cerca la complicitat directa amb l’audiència amb un registre lingüístic que és el mateix que fan servir els seguidors, ara és el moment per passar a l’acció.

[1] Ja m’hi he referit en altres ocasions perquè aborda qüestions com la proximitat afectiva amb el castellà que ja arriba en etapes primerenques per via familiar i altres relacionades amb els usos lingüístics dels joves.

[2] Vila, F. Xavier; Massaguer Comes, Marina; Flors-Mas, Avel·lí. Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística, 2023. <http://hdl.handle.net/20.500.12368/33612>. [Consulta: 7 gener 2026].

[3] Estratègia de col·laboració entre una empresa i un o més influenciadors per connectar una marca qualsevol amb els seus seguidors, raó per la qual a l’empresa li interessa tenir un cens d’influenciadors el més exacte possible. Instagram, TikTok i YouTube són les tres xarxes socials on és més interessant comptar amb influenciadors amb una bona xifra de seguidors.

[4] Aquesta dada prové de l’associació IAB Spain.

[5] Per obtenir més dades concretes cal registrar-se a la pàgina de Modash, cosa que no he fet, que és una altra plataforma de màrqueting d’influenciadors.

[6] Un repàs a la Llista.cat ens permet veure que ara mateix ja hi ha en català influenciadors de ciència i tecnologia o negocis i emprenedoria, tot i que encara en falten específicament en energia.

[7] No he inclòs els trams macro i mega perquè tindrien un impacte desproporcionat que tampoc ens interessa per als objectius de la recerca que tenim.

[8] Vila, F. Xavier; Massaguer Comes, Marina; Flors-Mas, Avel·lí. Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística, 2023. <http://hdl.handle.net/20.500.12368/33612>. [Consulta: 10 gener 2026].

15 de gener de 2026

La llengua i els joves (3): usos lingüístics i castells de cartes que s’enfonsen

Fa un parell de setmanes m’endinsava en l’anàlisi de les dades d’usos lingüístics, sobretot de l’informe Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments en què s’aborda la problemàtica amb xifres contrastades i, a més, hi afegia, algunes dades pròpies treballades a partir de la darrera Enquesta d’usos lingüístics.

És obvi que l’anàlisi podem fer-lo sempre més extens, però alhora també penso que la situació ara mateix del català —aquí podeu trobar una bona anàlisi de les dades territorialitzades de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 que apunta algunes idees interessants en aquest sentit— no és precisament la millor per extralimitar-nos en l’anàlisi.

Apliquem els remeis

Ara és urgent centrar-nos en l’aplicació dels remeis sense dilacions per canviar aquests usos lingüístics i deixar d’analitzar l’estat de llengua. De sobres és coneguda la meva opinió sobre el fet que el català és una de les llengües del món més monitorades i el que li cal actuar, és a dir, implementar les polítiques lingüístiques que corregeixin més aviat que tard la situació que viu amb diverses crisis sotjant-la alhora.

Just ahir acabava una jornada de dos dies en què s’han analitzat diversos àmbits des del punt de vista sociolingüístic i voldria compartir algunes de les dades que es van referir als usos lingüístics dels joves que em semblen molt pertinents per al contingut d’aquests articles dedicats als joves i no, no em vull excedir en l’anàlisi, però cal tenir-les en compte per adonar-nos de la gravetat de la situació.

Així doncs, a partir de l’anàlisi d’un conjunt d’indicadors, que va presentar-nos l’Esteve Valls, un dels ponents d’aquestes jornades, vam poder veure que els joves d’entre 15 i 29 anys comparteixen tres trets en tots els territoris de llengua catalana:

Primer tret compartit

En primer lloc, que entre els usos lingüístics que no m’agraden dels parlants més joves s’ha observat que ja no es produeix enlloc un increment de la identificació exclusiva amb el català respecte d’aquells que el tenen com a única llengua oficial. Així, quan comparem les variables de llengua inicial i llengua d’identificació veiem que hi ha un manteniment a Andorra, però que es retrocedeix a la resta del domini lingüístic.

El retrocés que es detecta en aquesta franja d’edat és especialment destacable perquè en un estudi anterior ja s’havia constatat que la llengua d’identificació —en aquest apunt vaig definir a què ens referim quan parlem d’aquest concepte i vaig compartir-hi també algunes altres dades— és la variable que més s’associa a l’ús entre els joves. Què vull dir amb això? Que si baixa aquest percentatge és quan el castell de cartes, un castell que ja s’aguantava d’aquella manera, s’enfonsa.

No és una qüestió qualsevol perquè sense aquesta vinculació no es poden consolidar uns usos lingüístics extensius i això és un drama, que si fos l’únic rai, però ja se sap que les notícies dolentes a casa del pobre venen de dos en dos perquè també és cert que en una part, encara petita, de joves catalanoparlants inicials s’està obrint pas una nova categoria: la dels joves que incorporen a la seva identitat lingüística el castellà i, en aquests casos, la convergència lingüística acaba anant sempre en una direcció, endevineu quina?

Segon tret compartit

En segon lloc, que enllaça amb això que deia de la convergència lingüística, és la pronunciada tendència d’aquesta franja d’edat a adaptar-se a la llengua de l’interlocutor, en totes direccions, eh, no hi ha una direcció única, tot i que convergeixen més els joves catalanoparlants que no pas els castellanoparlants. En aquest aspecte són els líders, o sigui, no hi ha cap altra franja d’edat analitzada que tingui una tendència en els usos lingüístics amb una convergència tan accentuada. I torno a preguntar, en quina direcció convergeix lingüísticament el jovent del país?

Tercer tret compartit

Finalment, hi ha un tercer aspecte en què s’han detectat coincidències en els usos lingüístics dels joves de tota la catalanofonia que té a veure amb els usos intrageneracionals, és a dir, entre membres d’una mateixa generació, i és que l’ús del català amb els amics és inferior del de llengua inicial o familiar, una qüestió que té més incidència en joves fills de parelles que han adoptat el català amb els fills, però que tenen el castellà com a llengua de relació entre els pares i, per tant, demostra que ja ni tan sols la transmissió lingüística intergeneracional és suficient per assegurar aquesta transmissió.

Aquestes són dades acabades de sortir del forn i sens dubte em doten d’elements per tornar a la càrrega amb el mantra que ens cal anàlisi, però encara ens fa falta més intervenció i és aquí on començo amb la segona part de l’article: la necessitat del canvi de percepció pel que fa a la llengua.

Canvi de percepció

Aquest canvi és bàsic perquè els usos canviïn i deixin de convergir sempre cap al mateix costat; de fet, més que bàsic és del tot imprescindible vist l’anàlisi que acabo de comentar. A tot això, ja no he entrat, i podria fer-ho perquè hi ha matèria primera, eh, en el fet que les llengües hegemòniques com el castellà i l’anglès sempre parteixen amb avantatge perquè abans que comencin a córrer ja tenen gran part del camí trillat.

En canvi, les llengües minoritàries arrosseguen càrregues prèvies com, en el nostre cas, l’omnipresència del castellà —sobretot en contextos com les xarxes socials que conforma la boirina enganxosa que acompanya tot el dia els jovent de casa nostra. Ara, a més, després de la la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, ha acabat també entrant per via judicial amb un 25% de castellà obligatori a les escoles públiques del país, un dels pocs llocs en què el català, amb tots els peròs que vulgueu, encara tenia certa preeminència.

La medecina

Per tant, com comentava, si volem canviar les percepcions prèvies que condicionen —i de quina manera— els usos juvenils caldrà que duem a terme una actuació que es marqui l’objectiu d’establir un efecte durador que modifiqui la visió prefixada que tenen aquests joves i que té l’epicentre en la manca d’autenticitat de la llengua.

Repeteixo: no és fàcil perquè aquesta manca d’autenticitat ve predeterminada pel núvol —radioactiu?— que acompanya les llengües hegemòniques i que condiciona la convergència lingüística i tantes altres coses dels usos lingüístics com és el fet que una llengua també és més cool i sona més bé perquè estem més acostumats a sentir-la.

En aquest punt, qui pot competir amb la presència massiva d’anglès i castellà a les xarxes socials, a la música, a la literatura —Collboni, quina gran idea, eh, la beca menjadora per a autors en llengua castellana—? Uns consums que com deia el sociòleg Salvador Cardús són qualsevol cosa menys eleccions lliures i és aquí que tornen a aparèixer les protagonistes de la història en forma de llengües hegemòniques.

Així doncs, cal centrar els esforços a canviar aquestes percepcions de manca d’autenticitat envers el català, una llengua que els adolescents sí que perceben com una imposició del sistema. Una qüestió que té a veure directament amb la manera com molts d’aquests joves han entrat en contacte amb la llengua, sobretot en el cas de nois i noies procedents de famílies no catalanoparlants, i que viuen en un entorn on la socialització es duu a terme majoritàriament en castellà.

La llengua del sistema

I ara la pregunta: a quins llocs té presència majoritària el català? Exacte, educació i administració pública, aleshores és fàcil que s’estableixi una relació en què el català esdevé la llengua marcada simbòlicament per un convencionalisme del qual fugen sistemàticament les franges de població més jove, que són antisistema per definició. Cal parar atenció a aquesta circumstància perquè haurà d’orientar absolutament les intervencions que hi vulguem dur a terme, que hauran de ser pensades en tot moment amb la voluntat explícita d’allunyar-se de qualsevol convencionalisme i cercant una complicitat que s’assimili al tracte entre iguals.

La fòrmula Plats bruts

En el cas del català ens hem de preguntar si la llengua catalana s’ha situat a un nivell de llengua ambiental —amb tots els matisos que vulguem posar a aquest concepte— que d’alguna manera hagi influït els joves durant la seva vida. Com? Mitjançant alguna experiència que faci que en tinguin una predisposició positiva i en aquest és interessant el que deia fa uns anys l’Oriol Grau, guionista de Plats bruts , la sèrie més intergeneracional de la història de Televisió de Catalunya:

«Quan vull captar l’atenció de l’espectador jove, sobretot a l’hora de fer humor, utilitzo el català col·loquial[1], del carrer, un català incorrecte, contaminat, amb presència de castellanismes, però viu, actual i molt més proper a la llengua quotidiana, i això ajuda a permetre que els joves espectadors s’hi identifiquin de seguida.»

L’opinió de l’Oriol Grau és important perquè prové d’un creador d’èxit de productes audiovisuals i d’oci que ha reflexionat sobre el producte que ofereix també des d’un punt de vista també lingüístic i coneix a què donen prioritat els joves a l’hora de consumir continguts audiovisuals i, en aquest sentit, la seva opció lingüística és clara: quan ha de fer humor, fa servir el català col·loquial, un model de llengua que reprodueix i adapta els registres i els usos habituals del carrer perquè el que cerca és la identificació de l’audiència amb el producte que s’ofereix.

Les xarxes socials

Sense perdre de vista aquestes reflexions, una segona qüestió que hi està relacionada pel que fa al consum d’oci és quines preferències tenen en compte i quins altres factors els influeixen a l’hora de decidir-se per uns productes o per uns altres i és aquí on ja puc enllaçar directament, fins ara ho havia comentat de passada, amb els entorns digitals que és on passen més hores enganxats els nostres protagonistes de la història; això, però, serà durant les pròximes setmanes.

Epíleg 1: article 18 de desembre

Ara mateix tinc diverses qüestions sobre la taula que tractaré durant les pròximes setmanes i amb aquest epíleg vull fer-ne un petit esbós. Just la setmana vinent publicaré un petit article que he dedicat a la mancança de formació en l’àmbit específic de la sociolingüística i la política lingüística, un fet que em sembla paradoxal si tenim en compte la situació i el context de la llengua catalana amb una crisi dels usos lingüístics sobretot entre els joves, per exemple, que penso que està demandant professionals que no poden formar-se per la manca d’oferta endèmica que hi ha en aquests moments i des de fa anys.

Epíleg 2: article de regal per Nadal

A continuació, la setmana de Nadal, just el dia 25, parlaré específicament del XXXVIII Curs de Sociolingüística, que es va celebrar el 14, 15, 21 i 22 de novembre a la Nucia, i al qual vaig assistir. Penso que serà interessant recuperar algunes qüestions que són d’especial transcendència pel contingut d’aquest blog —els usos lingüístics del jovent— en un curs que, de moment, és dels pocs espais amb contingut específic en sociolingüística i política lingüística que hi ha avui als Països Catalans.

Epíleg 3: el 2026 tornen els joves

Començaré el 2026 parlant d’un estudi que revisa què passa amb els youtubers i els instagramers i en veurem algunes dades i usos lingüístics interessants, sempre amb l’objectiu principal de construir una sortida d’aquest atzucac, que la trobarem, que aquí del que es tracta és d’anar de cara a barraca i trobar solucions: pensar-les, plantejar-les i aplicar-les, sobretot aplicar-les.

Epíleg 4: la qualitat lingüística s’ha de pagar

Durant aquestes primeres setmanes del 2026 espero que ja hagi donat forma a la idea que tinc d’article que encara la qualitat lingüística als mitjans de comunicació. Tot plegat va sorgir després de constatar algunes pífies de calibre extra a la pàgina web de la ràdio líder del país que em va fer preguntar si realment la qualitat lingüística era un valor o més aviat una nosa en els mitjans perquè no vol pagar-se un assessorament lingüístic de qualitat.

A partir d’aquí vaig recollir en diferents enllaços alguns errors que penso que potser ens haurien d’estalviar, la voluntat seria el d’obrir un debat que també és important: en una societat com la nostra, en què vivim en una dictadura de l’actualitat i de la sobreexposició informativa poden tenir realment cura els mitjans de comunicació del contingut i la qualitat lingüística si no contracten i paguen adequadament per un assessorament lingüístic de qualitat?

Article actualitzat el 13 de desembre de 2025 per incorporar els epílegs amb l’agenda de les pròximes publicacions al blog

[1] Moltes vegades ens preguntem si l’acceptació d’aquest català col·loquial ve a dir-nos si el català no és capaç per ell mateix de crear un col·loquial ric i lliure d’interferències, però si ho comparem amb el castellà podem dir també que el castellà té un col·loquial mediatitzat, que seria el que es fa servir quan parlem de sèries de ficció, també interferit per la llengua anglesa i, en aquest sentit, són interessants els treballs al voltant d’aquesta qüestió que ha publicat el professor Juan Gómez Capuz com, per exemple La interferencia pragmática del inglés sobre el español en doblajes, telecomedias y lenguaje coloquial: una aportación al estudio del cambio lingüístico en curso.

Ara bé, també és veritat que el castellà no es troba sotmès a les mateixes problemàtiques de català i que, per tant, aquesta hibridació amb l’anglès es pot assumir des d’una altra perspectiva.

11 de desembre de 2025
La llengua dels joves: llengua inicial, llengua habitual i llengua d’identificació (2)

La població de Catalunya

Parlava la setmana passada de com el castellà ha anat ocupant espais d’ús a Catalunya i com aquesta circumstància n’ha provocat la nativització a Catalunya. Si ens preguntem per què ha passat la primera resposta que podrem donar és que, si hem de fer cas de les dades demolingüístiques, no és pas per una reducció del gruix dels catalanoparlants, ni tampoc per la pèrdua de la transmissió lingüística, que es manté estable, que comporti una modificació de la llengua inicial sinó que la causa l’hem d’anar a trobar en l’augment de la població per l’arribada de gent de tot el món.

Gràfic 1. Creixement de la població de Catalunya (1981-2022)

Font: Idescat

Si anem una mica més enllà i hi afegim les dades d’origen de la població immigrada descobrirem que l’any 2023 el gruix principal procedia principalment de Llatinoamèrica —centre i sud del continent americà— i, per tant, de llengua materna castellana, una qüestió també significativa per com afecta directament els usos lingüístics de la població catalana.

Taula 1. Distribució de la població nascuda a l’estranger per continents

Font: Idescat a partir del cens anual de població de l’Institut Nacional de Estadística (INE)

Conseqüències de l’evolució demogràfica

Aquest fet ha implicat que els espais d’ús del català s’hagin anat reduint a mesura que ha anat augmentant la població de manera que el castellà ha anat convertint en la llengua ambiental, és a dir, la que ressona per molts racons del país. A la vegada, ha ocupat nous espais com les xarxes socials, en què les llengües hegemòniques com l’anglès i el castellà ja regnen sense rival, i s’ha mantingut en d’altres que tradicionalment ja havia ocupat des de sempre —com el cinema, els videojocs i la música, per enumerar alguns dels casos més paradigmàtics— de manera que per a la pràctica totalitat dels joves s’ha convertit en una llengua familiar en molts sentits.

Aquesta familiaritat evidentment comporta unes derivades com les que podem trobar en les dades resultants d’alguns estudis pel que fa als índexs de coneixement: mentre que els joves d’entre 15 i 29 anys valoren la seva habilitat a l’hora de parlar castellà en un 9 d’una escala de 0 a 10, en el cas del català ho fan en un 7, fins i tot també en joves que tenen el català com a llengua primera.

Aquestes diferències poden convertir-se en una barrera quant a la freqüència d’ús —perquè al final menys habilitat es converteix en menys seguretat i, per tant, en un menor ús— que aprofundeixen les desigualtats encara existents entre català i castellà. A més, també cal parar atenció en les conseqüències d’aquestes xifres pel que fa al coneixement —gairebé quatre punts percentuals— segons si els joves han nascut en territoris de llengua catalana o són originaris de l’Estat espanyol o de la resta del món (Vila et al., 2023), unes dades que anticipen, per tant, també, en quin col·lectiu convindrà incidir especialment amb polítiques actives de foment de l’ús del català.

Llengua d’identificació

Si anem més al detall i ens endinsem dins de l’anàlisi sociolingüística més clàssica podrem veure com l’escrutini de tres conceptes com són la llengua d’identificació, la llengua inicial i la llengua habitual ens proporciona elements d’estudi interessants. Per tant, si volem definir breument aquests conceptes direm, en primer lloc, que quan parlem de llengua d’identificació ens referim a aquella llengua amb la qual el parlant se sent més identificat per les raons que sigui.

Per a situar-nos direm que un parlant amb una llengua inicial determinada pot canviar la seva filiació lingüística al llarg de la vida, cosa que suposarà que la llengua d’identificació no sigui la mateixa que la llengua inicial. Així doncs, quant a la llengua d’identificació voldria destacar que un 37,1 % dels joves d’entre 15 i 29 anys tenen el català; un 9,5 % s’identifiquen amb el català i una altra llengua (normalment la castellana); el 43,5 % amb el castellà, i el 9,8 % amb altres llengües.

Gràfic 2. Percentatge de parlants segons llengua d’identificació dividits per franges d’edat

Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció

Llengua inicial

En el cas de la llengua inicial, segons els manuals de sociolingüística, podem que és la llengua que hem après a casa des de ben petits, és a dir, la que ens han transmès els pares —és la que en alguns contextos també s’anomena llengua primera o L1.

Si relacionem les dades de llengua d’identificació amb les de llengua inicial, malgrat un context que és complex, ens adonarem de la capacitat d’atracció del català: la llengua d’identificació creix gairebé un 3 % respecte de la llengua inicial en aquesta franja d’edat.

Gràfic 3. Percentatge de parlants segons llengua inicial dividits per franges d’edat

Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció

Una dada que sempre s’ha destacat pel que suposa pel català, en referència a la capacitat d’atracció que té, però que a la vegada evidencia que és insuficient per poder evitar l’avanç de la substitució lingüística que mostren les dades de l’EULP 2023.

Llengua habitual

Pel que fa a la llengua habitual, que s’ha definit com aquella que el parlant considera que fa servir normalment, veurem com en aquesta mateixa franja d’edat el resultat és gairebé el mateix tot i que augmenta un 0,8 %, una altra dada del tot exigua ateses les xifres cada cop més baixes d’ús del català entre els joves.

Gràfic 4. Percentatge de parlants segons la seva llengua habitual, per franges d’edat

Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció

De totes maneres, el català, malgrat que com comentava té un evident marge de millora en el context actual, encara manté la capacitat de generar nous usuaris habituals de la llengua. Ara bé, molts cops s’han fet servir aquestes xifres per remarcar que no estem pas tan malament tot i que l’anàlisi de les dades històriques de llengua habitual deixa entreveure una disminució persistent en aquesta franja d’edat, que ha tocat fons el 2023 amb una pèrdua de sis punts percentuals.

Gràfic 5. Percentatge de parlants segons la seva llengua habitual, de 15 a 29 anys

Font: Elaboració pròpia a partir de l’EULP 2003-2023

Finalment, amb referència al percentatge d’ús segons la llengua inicial repartit en quatre grups —català, català i una altra llengua igual, castellà i altres llengües i altres combinacions— veiem com els catalanoparlants inicials d’entre 15 i 29 anys són els que parlen més català i en tenen una mitjana de coneixement més alta en comparació amb la mitjana de la població.

Gràfic 6. Percentatge d’ús segons llengua inicial i franges d’edat

Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció

Ara bé, tot i que s’ha guanyat en extensió també és cert que percentualment s’ha perdut intensitat d’ús —és a dir, el català és més conegut, però menys parlat—, un fet preocupant si l’analitzem conjuntament amb una altra dada: per franges d’edat hi ha diferències molt significatives entre els catalanoparlants i els bilingües inicials, amb una reducció del percentatge d’ús del català del 16 % i del 24 % respectivament quan ho comparem amb les dades percentuals dels parlants de 65 anys o més.

Conclusions

En resum, cal una intervenció decidida per frenar les tendències que reflecteixen les xifres en els joves, ja no només pel que fa al nombre de parlants absoluts en aquesta franja, sinó també amb la voluntat de reorientar aquestes xifres en relació amb els usos, que tendeixen a una reducció de la freqüència d’ús.

L’objectiu principal sobretot ha de ser la creació de vincles duradors amb la llengua catalana, per la qual cosa cal plantejar una proposta que trenqui les tendències que s’han acabat convertint en hàbits i que, avui en dia, existeixen en parlants de llengües diferents del català, però també en aquells que tenen el català com a llengua habitual.

És obvi que el català és prou mal·leable per adaptar-se a tots els registres i a totes les situacions comunicatives, tot i que la percepció entre els joves és la contrària —la situació sociolingüística del català no hi ajuda gaire. L’objectiu ha de ser canviar aquestes percepcions negatives al voltant del català que incideixen directament en els usos, de manera que disminueixi la tendència a convergir al castellà i les consegüents mudes lingüístiques —un fenomen que hem d’entendre per què es produeix si volem revertir-lo— i que s’estableixin uns vincles a llarg termini amb la llengua catalana, que ens permeti parlar de joves mantenidors del català.

20 de novembre de 2025
La llengua dels joves (1)

Després del monogràfic que vaig dedicar a la política lingüística municipal, que començava en aquest article, avui continuaré amb una de les qüestions sobre les quals penso que s’hauria de prestar més atenció atesa la importància que té per al futur: la llengua dels joves.

La llengua i els joves: evolució. Font: 324.cat

En els darrers mesos hem vist sovint algunes notícies que hi estaven relacionades i no precisament per saltar d’alegria. La caiguda en els usos i l’augment del bilingüisme en el dia a dia dels joves són alarmes que ens van recordant que la cosa no funciona, però que tampoc serveixen de detonador —sorprenentment— per canviar la tendència actual.

Soc conscient que hi ha molt a dir sobre la llengua dels joves, una qüestió troncal que ja hauria de ser, de fa temps, un cavall de batalla primordial de les polítiques lingüístiques del país. Així doncs, penso que primerament ens haurem de situar per saber del lloc del qual partim, sociolingüisticament parlant, amb les dades que tenim ara mateix a l’abast.

Pau Vidal i els joves

Recordo fa temps que Pau Vidal va afirmar que no calia obsessionar-se gaire per la llengua dels joves perquè en un moment o altre deixarien de ser joves i, per tant, deixarien de fer servir aquest model juvenil prototípic farcit d’un argot particular ple d’estrangerismes de tota mena.

El Pau Vidal, agut observador de la realitat lingüística, es referia evidentment a aquesta mena de sociolecte random que més aviat sembla un codi per parlar només amb els seus bro i, per tant, eludia, tot i que sens dubte també n’és conscient, una qüestió més de caràcter sociolingüístic que penso que és fonamental entomar quan parlem de la llengua dels joves: la proximitat, el vincle emocional, que una part d’aquests joves hagi establert amb la llengua en condicionarà els usos futurs.

La llengua dels joves avui

El que és evident és que si anem posant el termòmetre en aquest grup d’edat veurem com la imatge que en surt és diferent de la de fa uns anys i que això per força condiciona els usos lingüístics, amb l’afegitó que ara, a més, han desaparegut les fronteres i el camp de joc és el món, amb les conseqüències lingüístiques que podem suposar en un món on regnen les llengües hegemòniques com l’anglès i el castellà.

Sobre aquesta qüestió dels usos just ahir mateix l’escriptora mallorquina Carme Riera, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), constatava la diferència: mentre que la llengua dels joves d’abans era el català, i era la que sentia pels passadissos de la universitat, avui hi sent castellà.

Certament, recordo com el meu professor de Sociolingüística repetia més d’un cop que les observacions individuals no són representatives i, per tant, no tenen valor estadístic, però sí que és cert que ja fa temps que es percep un canvi de rasant pel que fa als usos i la llengua dels joves i tot el que els envolta, començant pels moviments migratoris i acabant per les xarxes socials i aquesta mena de forat negre en què s’han convertit les pantalles.

Algunes dades sobre la llengua dels joves de l’Enquesta d’usos lingüístics a la població (EULP)

Si a Catalunya tenim un punt de referència ineludible quant a dades estadístiques és l’Enquesta d’usos lingüístics a la població que des del 2003 i de forma quinquennal recull les dades sobre les llengües d’ús de la població catalana. Doncs bé, si ens n’anem a la primera onada, la del 2003, veiem que el català era la llengua dels joves habitual, a la franja de població entre els 15 i 29 anys, en un 42,2 %.

En canvi, a la darrera onada del 2023, que just van presentar les dades l’any passat, aquesta xifra es troba en el 29,2 %, tretze punts menys. No cal dir que la cosa, per molt que vulgui disfressar-se no va bé i, per tant, és imprescindible actuar immediatament. Les dades de l’EULP proclamen als quatre vents algunes obvietats i la més evident és que el que s’ha fet fins ara no ha servit per capgirar la sagnia.

Si l’objectiu és incrementar l’ús del català entre els joves ens cal analitzar i entendre les particularitats específiques d’aquest grup social —que no haurien de passar exclusivament per la formació, però de la qual tampoc podrem oblidar-nos-en— que poden obstaculitzar-ne el creixement present, però sobretot futur.

Índex UFPA

Una primera dada que cal examinar amb deteniment és la segmentació que s’obté dels usos familiars amb progenitors i avis (UFPA). Aquest marcador ens permet conèixer quin és el grau de contacte amb el català en aquest primer estadi relacional i el titular no és gaire favorable als nostres interessos: per nexes familiars el català ja surt des d’una posició de desavantatge. Què vull dir amb això? Que des de ben petits els joves ja entren en contacte amb el castellà i, per tant, aquest fet produeix una naturalització pel que fa a l’ús que pot explicar en part alguns comportaments posteriors.

Les xifres que posa a l’abast l’estudi Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció indiquen precisament que les famílies castellanoparlants són molt més homogènies lingüísticament —6 de cada 10 persones només parlaven en castellà— que no pas les famílies amb catalanoparlants inicials.

Aquest fet, què suposa? Que molts joves no entren en contacte amb el català fins que arriben a l’escola i, en canvi, una part important dels joves catalanoparlants ja han entrat en contacte amb el castellà ben d’hora per nexes familiars.

El concepte, com deia, és aquesta naturalització, aquesta llengua ambiental en què s’ha convertit el castellà a Catalunya, que és un primer pas invisible que promou el canvi lingüístic i, per tant, és un de tants camins que ens porta a la reducció «natural» de l’ús. Seria allò que s’expressa més bé amb aquella frase col·loquial del català, no mola, no per poc enrotllat sinó més aviat per poc sentit, una cosa que com comentava ja comença, en el cas dels joves, des de ben petits.

Cal subratllar aquesta qüestió pel que pot suposar quant als usos futurs i les polítiques que haurem d’aplicar hauran de partir necessàriament de l’acceptació que l’abordatge requereix un canvi de perspectiva radical que implica necessàriament abandonar la idea unidireccional de la formació com a element transformador i implicar-nos directament en els contextos —preferentment digitals— en què es mouen els joves d’avui dia.

La naturalització del castellà ens ha de fer reflexionar sobretot perquè suposa una diferència significativa el fet que en el cas del castellà molts catalanoparlants inicials ja hi tenen una proximitat afectiva, amb major o menor grau, a diferència de la majoria del col·lectiu castellanoparlant el qual, en els termes que estic exposant, pot considerar el català com una llengua absolutament aliena (Vila et al., 2023).

Durant les pròximes setmanes n’aniré parlant, però de moment vull que ens quedem sobretot en la idea d’aquesta naturalització que comentava, com influeix en aquesta franja d’edat i com predisposa alguns joves a abandonar l’ús de la llengua perquè no forma part d’aquesta autovia de l’oci juvenil que són les xarxes socials o senzillament del seu cercle social més immediat.

13 de novembre de 2025
La política lingüística municipal: reptes i oportunitats (i 4)

Reptes de futur

Malgrat els avenços assolits i la consolidació de bones pràctiques com les que comentava la setmana passada, la promoció del català des dels ajuntaments afronta un conjunt de reptes estructurals i emergents que cal encarar amb determinació i visió estratègica.

L’arribada constant de població d’orígens diversos —amb projeccions que situen Catalunya prop dels 10 milions d’habitants en una dècada— suposa uns reptes de futur que obliguen a repensar l’abast i els formats de l’oferta formativa. No n’hi ha prou amb multiplicar cursos: cal impulsar l’aprenentatge no formal i les xarxes de socialització en català —que en alguns casos com les activitats extraescolars i en clubs esportius presenten uns usos allunyats de la plena normalització lingüística— per tal d’oferir respostes adaptades a perfils molt heterogenis i per a aquells entorns en els quals encara no està normalitzada la presència del català.

El compromís dels equips de govern és decisiu. Quan l’ajuntament assumeix la política lingüística com un eix transversal —des de la contractació pública fins al comerç, la cultura o l’esport— l’impacte es multiplica. Cal, doncs, reforçar aquest lideratge i garantir que la llengua catalana sigui present a totes les taules de decisió local.

El Consorci per a la Normalització Lingüística és la columna vertebral, però només amb el treball conjunt amb ajuntaments, diputacions, consells comarcals i Generalitat es pot assolir l’objectiu de guanyar parlants actius. En aquest sentit, cal entre tots començar a fer campanya activa per garantir que en els pressupostos d’aquestes institucions hi hagi una dotació anual per a polítiques lingüístiques i de foment de la llengua catalana.

La clau també rau en la cogovernança i la corresponsabilitat: els ens locals no són simples col·laboradors, sinó socis essencials, i els ens supralocals han de jugar també un paper actiu sobretot en aquells casos —ho vam veure la setmana anterior en el cas dels micropobles— en què no hi ha ni recursos tècnics ni econòmics per fer front a les necessitats que implica l’acolliment de persones nouvingudes. Els ajuntaments són la primera línia de les administracions públiques i les que han d’enfrontar-se a la complexitat del món actual des del primer moment.

Un dels reptes més complexos és revertir la norma de convergència al castellà i enfortir la seguretat lingüística dels catalanoparlants. Les campanyes de sensibilització, la formació en assertivitat i algunes de les experiències que he descrit demostren que és possible incidir en els hàbits, però cal mantenir una pluja fina constant perquè els canvis siguin duradors. Una feina diària que pot i ha de ser liderada pels ens locals com a administració que està sempre més a prop de la gent i, consegüentment, coneix els contextos socials en què es desenvolupa el seu dia a dia.

Oportunitat perduda

He trobat a faltar, però, una aposta decidida en una doble direcció, xarxes socials i joves, que convergeix necessàriament i inevitablement en una de sola per la mateixa idiosincràsia d’aquests dos elements.

Per una banda, si observem les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 veurem com la franja més jove —de 15 a 29 anys— experimenta una baixada de sis punts respecte de l’anterior onada de resultats pel que fa a les dades de llengua habitual. Així mateix, si revisem les dades històriques en aquesta mateixa franja d’edat veurem com, a excepció del 2013, la baixada és sostinguda fins al 2023, en què ja només el 29% té el català com a llengua habitual.

A més, les dades amb referència al castellà són estables i es manté constant en totes les EULP si exceptuem els resultats de l’any 2008 tot i que van recuperar-se en la següent enquesta. Si ho comparem amb el català veiem que també va ser un daltabaix per al català, amb la diferència que la següent enquesta ja no va recuperar els nivells del 2008.

L’impacte de totes aquestes dades té una conseqüència immediata en la franja dels adults joves —de 30 a 44 anys—, que es converteix en el grup d’edat amb un percentatge més baix de parlants habituals de català (només un 25,8%).

Aquestes xifres de parlants habituals no són precisament una bona notícia per al futur del català atesa l’evolució que comentava i és per això que malgrat els esforços dels ajuntaments catalans —evidentment no és l’única administració que hi té coses a dir— sembla que les polítiques, per les raons que sigui, no han aconseguit captar l’atenció dels joves i, encara menys, fer-los convergir cap a uns usos més favorables al català.

D’altra banda, com assenyalava al principi, hi ha un altre factor sobre el qual no s’ha actuat malgrat la incidència que té en la societat actual i, particularment, en el sector de la població més jove: les xarxes socials.

Suposo que és per aquesta raó que l’Ajuntament de Barcelona comença ara a moure’s en la bona direcció, que caldrà veure on ens porta atesos els incompliments a l’hora de materialitzar els compromisos com assenyalava en aquesta publicació, però és sens dubte una bona notícia.

Avui dia tot el que passa a internet no és una realitat alternativa sinó la via principal per on circula una part importantíssima —pràcticament majoritària— de l’oci juvenil i és aquí on la política lingüística té molta feina a fer. Sobre aquesta mateixa qüestió se’n va parlar durant les jornades “El català, reptes i propostes. El futur de la llengua àmbit per àmbit” en el marc del Pacte Nacional per la Llengua, concretament al bloc que va dedicar-se als mitjans de comunicació, en què l’exposició de la periodista Mònica Terribas va ser molt exemplificadora d’això que vull remarcar.

Per la seva experiència com a professora universitària coneix quins són els canals d’informació dels joves i el que observa de fa temps és un canvi dràstic de les lògiques consum: per una banda, la davallada constant de tots els mitjans de comunicació tradicionals i, de l’altra, l’auge —imparable?— de les xarxes socials en múltiples variants i òbviament també del consum a demanda.

Per tant, del que es tracta és de produir massivament continguts que arribin a aquesta audiència potencial —segons diversos estudis els joves consumeixen dues hores de televisió per sis dels adults— que s’informa i ocupa gran part del seu temps d’oci a les xarxes socials —precisament el lloc on de moment triomfen les llengües hegemòniques— i altres plataformes, que són l’espai a on preferentment s’ha desplaçat el consum juvenil.

Així doncs, cal identificar el talent dels creadors de contingut en català i, sobretot també, fomentar accions perquè aquest talent pugui aparèixer, tingui un futur —hem de poder dotar-los de recursos perquè puguin treballar amb garanties— i una capacitat d’incidència social entre els joves amb contingut íntegrament en català.

L’objectiu ha de ser, en definitiva, promoure i generar les condicions perquè aquest ecosistema d’influenciadors pugui créixer per poder donar referencialitat —amb la llengua catalana al centre— que connecti amb l’audiència, que sigui reconeixible per la comunitat a partir d’un codi comú, que és el que realment crea vincles emocionals i sentiment de pertinença.

És per tot plegat que voldria remarcar que és absolutament desastrosa l’estratègia que ha fet servir darrerament TV3 de cooptar influenciadors de les xarxes socials que han fet, fan i, temo, faran únicament contingut en castellà, i n’és un exemple l’últim fitxatge, la Dulceida. No és l’únic cas, però envia un missatge terrible a tots aquells influenciadors que fan contingut en català i ja, de passada, també a l’audiència, encara que cada cop més sigui una audiència més envellida, que és el que veritablement li hauria de preocupar recuperar, si és que això ara mateix ja no és una missió impossible.

Conclusions i crida a l’acció

El recorregut que he fet al llarg d’aquest monogràfic mostra amb claredat que els ajuntaments disposen d’un ampli ventall de competències i instruments que, si s’apliquen amb determinació, poden esdevenir palanques decisives per a la promoció del català. Des de la gestió interna fins a la dinamització social i econòmica, passant per l’impuls de campanyes de foment de l’ús social innovadores o la incorporació de clàusules lingüístiques en la contractació, els municipis tenen la capacitat de construir entorns lingüístics favorables que poden i han de provocar canvis en el paisatge lingüístic actual.

En aquest marc, el paper del Consorci per a la Normalització Lingüística i la col·laboració amb la Generalitat, les diputacions i els consells comarcals esdevé imprescindible per garantir coherència, eficàcia i sostenibilitat de les actuacions perquè del que es tracta també és que sigui integral, és a dir, des de totes les administracions i enfocant múltiples sectors econòmics i lúdics.

L’èxit real depèn de tothom perquè la ciutadania, el parlant en definitiva és qui hi pot incidir amb el senzill de gest de mantenir la llengua en tots els contextos. Ara bé, també, pel grau d’incidència en la societat, depèn sobretot de la implicació activa dels governs locals: són els ajuntaments els que poden fer que la llengua catalana es visqui com a pròpia, útil i prestigiada en tots els racons del país.

Alhora també depèn de la capacitat d’innovació que tinguem per afrontar els nous contextos comunicatius i espais d’oci virtuals. El consum de continguts d’entreteniment està canviant i sobretot en les generacions més joves ha basculat cap a continguts digitals —la plataforma preferida és YouTube—, i cal atendre aquesta nova demanda amb urgència si no volem quedar fora de la nova revolució digital.

En definitiva, la promoció del català des dels municipis no és només una qüestió lingüística, sinó un projecte de país compartit, fonamentat en la corresponsabilitat institucional, la participació ciutadana i la convicció que la llengua és un bé comú que ens uneix i ens projecta cap al futur. La invitació és, doncs, a actuar: a convertir cada ajuntament en un referent lingüístic i a fer del català una presència indiscutible en tots els àmbits, cosa que implica estar amatents també a incloure les noves tendències.

16 d’octubre de 2025