Totes les lletres

Etiqueta: xarxes socials

  • La llengua i els joves (4): les xarxes socials i el català

    Primeres dades

    Com ja vaig avançar en l’últim article dedicat als joves aquesta setmana ens havíem d’endinsar dins el que s’ha convertit en un dels seus espais preferits. Si a més a més volem analitzar què passa amb les xarxes socials i el català és indiscutible que haurem de prendre en consideració tots els contextos d’ús per veure per què es produeixen segons quins comportaments lingüístics.

    Si revisem l’Enquesta sobre generacions i participació del 2023 veurem com la generació Z, els nascuts entre 1995 i 2012, és la campiona en consum en les principals xarxes socials.

    Català, youtubers i instagramers

    No era casualitat, doncs, que l’estudi Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per promoure l’ús de la llengua enumerés alguns dels elements que influïen en les tries lingüístiques dels parlants i que podien extrapolar-se a altres camps d’estudi.

    Així, per exemple, es destacava quins són els factors que influeixen a l’hora de triar específicament un producte —com ara la seua qualitat o la creació de comunitat— i que ens poden ajudar a entendre per què els usuaris d’Instagram i YouTube trien uns perfils en comptes d’uns altres.

    Les xarxes socials i el català

    Youtubers i instagramers exerceixen un paper d’influenciadors potencials sobre la seua audiència perquè «marquen i reforcen tendències de comportament i actituds en els grups i les comunitats». Ens convé, per tant, que no oblidem la importància de la seua funció com a canalitzadors del missatge que volem fer arribar al nostre públic objectiu, els joves, perquè són els altaveus als quals s’escolten.

    Català i castellà, xifres que condicionen

    Una primera evidència de l’estudi són les diferències abismals en les xifres de subscriptors, visualitzacions i interaccions entre els youtubers i instagramers catalans que trien el castellà en comparació amb els que trien el català.

    Aquesta dada entronca amb una segona qüestió també fonamental que esmenta un altre estudi que gira al voltant dels joves, Les dinàmiques del català entre les joves: reptes, principis i arguments per a l’acció, [1]i que es pot resumir amb la frase «la manca d’oferta genera poc hàbit de consum de productes en aquesta llengua».

    El català, doncs, parteix d’una posició de feblesa perquè aquest dèficit comporta un seguit d’efectes secundaris com el d’estranyesa de trobar-lo i sentir-lo que condiciona la predisposició a fer-lo servir, en aquests mena de productes o també en les interaccions socials del dia a dia.

    Objectius de la intervenció

    L’objectiu d’aquesta intervenció és augmentar la presència del català en espais en què té poca presència fins a naturalitzar-la. Precisament, fa uns dies ja parlava de la consolidació entre els joves d’una identitat bilingüe —que s’acaba traduint en un predomini del castellà, ves quines coses— i que sembla la conseqüència d’una altra dada: la principal aportació al bilingüisme són els catalanoparlants menors de trenta anys. [2]

    Per tant, la intervenció ha de tenir com a objectiu augmentar el consum de continguts digitals de manera que també comportin canvis en la percepció del català com una llengua aliena. Les xarxes socials són l’entorn ideal per crear un vincle emocional i un context de familiaritat amb la llengua, que nexes familiars o contextos socioculturals aliens al català no han fet possible, de manera que aconseguim canviar dinàmiques sociolingüístiques en aquest sentit.

    Català i castellà: el lloc on som

    Si del que es tracta és d’enlairar-nos amb el català a les xarxes socials, cal ser conscients del lloc on ens trobem en comparació amb el castellà, però no pas pel costat de les xifres totals, sinó perquè obtindrem una foto fixa del conjunt de creadors de contingut que ens permetrà adonar-nos que les diferències, quan no ens centrem en el nombre de seguidors i reproduccions, no són tan significatives com podria semblar-ho.

    Així doncs, amb les dades recollides per Koulsquare, una empresa que es dedica precisament al màrqueting d’influenciadors, [3] podem veure el mapa de creadors de contingut professionals en castellà repartit pel nombre de seguidors:

    InfluenciadorsSeguidors
    900>  1.000.000
    9.100> 100.000
    70.000> 50.000
    207.000> 10.000[4]

    Una altra dada[5] més específica és que en castellà hi ha 3.028 comptes a Instagram amb més de 500.000 seguidors i que TikTok és la xarxa social líder ara mateix: ha crescut un 72% si ens fixem en el contingut total general.

    A l’informe de IAB Spain, quan es parla de continguts patrocinats, també s’assenyala que a TikTok dominen els megainfluenciadors, a partir d’un milió de seguidors; en canvi, a Instagram són els microinfluenciadors, de 10.000 a 100.000. La diferència entre uns i altres és significativa pel que fa al nombre de seguidors, però també en altres aspectes que ens interessen pels objectius d’aquest recerca.

    Sobre els microinfluenciadors, en aquest mateix informe s’indica que són els que tenen els seguidors més lleials —generen més confiança i engagement—, i que per aquest motiu són ideals per connectar amb profunditat amb un públic concret —quedem-nos amb aquesta dada perquè la recuperarem més endavant.

    L’informe de IAB Spain també indica un augment en creació de continguts en sectors fins ara minoritaris com les finances, l’energia i la tecnologia, [6] i que el vídeo continua sent el format líder pel que fa a contingut generat a les plataformes.

    D’altra banda, en català les xifres provenen de la Llista, que no és res més que un inventari de tots els creadors de contingut digital en català. Des de la presentació de la pàgina el maig de 2025 fins ara no ha parat de créixer  —de 803 creadors a més 1.250— i s’ha convertit en un punt de trobada ineludible on es poden trobar els influenciadors catalans ordenats en rànquing i també segons la temàtica.

    A partir d’una mostra de tots els comptes de la Llista.cat he fet una estimació de distribució dels 1.250 comptes de creadors actius i la distribució per trams de seguidors seria la següent:

    Tram[7]% estimatNombre aprox. (sobre 1.250)
    Nano (1-9.999)60%750
    Micro-baix (10.000-39.999)25%313
    Micro-alt (40.000-99.999)10%125
    Intermedi (100.000-499.999)5%62
    TOTAL100%1.250

    A l’altre costat, tenim el castellà que compta aproximadament amb 200.000 creadors actius amb un mínim de 1.000 seguidors per cada compte. A partir de les dades observades en estudis d’empreses com IAB Spain, Kolsquare i Modash, especialitzades en màrqueting d’influenciadors, el repartiment seria el següent:

    Tram% estimatNombre aprox. (sobre 200.000)
    Nano (1-9.999)65%130.000
    Micro (10.000-99.999)25%50.000
    Intermedi (100.000-499.999)7,5%15.000
    Macro (500.000-999.999)1,5%3.000
    Mega (+1.000.000)0,5%1.000
    TOTAL100%≈ 200.000

    Primeres conclusions: piràmides semblants

    D’aquestes dades una primera conclusió que podem extreure és que en tots dos casos podem situar la majoria d’influenciadors a les franges nano i micro, en un 95% i un 90% respectivament. A més a més, les dues piràmides tenen altres característiques semblants:

    • Base nano ampla similar: 60% – 65%
    • Tram central micro rellevant: 35% – 25%
    • Caiguda progressiva cap a tram intermedi i macro

    Tot i alguna diferència en el percentatge podem dir que la forma de la piràmide en el cas del català és la mateixa i segueix el sistema general dels ecosistemes digitals.

    És en l’escala absoluta que les diferències quantitatives són òbvies perquè estem parlant de desenes/centenars de milers de perfils en castellà per poc més d’un miler en català. Resumint, d’una banda, tenim que la densitat funcional en castellà té prou massa crítica per retroalimentar-se i que és un sistema autosostingut; en canvi, de l’altra, el català sobreviu en un ecosistema fràgil perquè malgrat que té una base sòlida no compta amb un volum global amb sostenibilitat econòmica i capacitat d’escala, per la qual cosa cal intervenir per consolidar el tram central.

    Salt d’escala: de nano a micro

    Aturem-nos un moment en aquesta «capacitat d’escala». Quan en economia es parla de fer un «salt d’escala» s’estan referint a aquell moment en què una empresa creix, un procés complex perquè requereix molts recursos, visibilitat i xarxes de contacte, i que quan el sistema és petit és complicat que pugui generar per ell mateix.

    Si traslladem l’exemple a la piràmide que he descrit veurem que mentre el castellà té 50.000 microcreadors, una xifra que té en compte l’algorisme, que dona la visibilitat desitjada per les marques i crea una cinta transportadora natural, el català no compta amb prou recursos per fer aquest salt d’escala i automatitzar el pas al tram intermedi. Per tant, la intervenció de la qual parlava aniria també en la direcció de fer un acompanyament escalonat dels creadors des de la base nano, que cal ampliar, per assolir l’objectiu de convertir molts nanos actius en micros viables.

    Consolidació dels microinfluenciadors: aigua per als assedegats

    La solució penso que passa per un programa de suport tècnic, de temps protegit per a la creació, que és el que s’ha vingut a anomenar «incubadores de creació de continguts» o el que és el mateix: vivers d’influenciadors.

    Com que sabem que en cada salt d’escala es produeixen pèrdues, hem d’estar preparats per assumir-les durant tot el procés, un procés de mirada llarga, en què la primera fase ens serveixi per identificar talent amb l’objectiu de retenir-lo i donar-li l’estabilitat perquè es consolidi al tram micro-baix / micro-alt. No cal que tots els creadors escalin, però sí que ens cal que com a mínim molts ho intentin i que ho aconsegueixin en el nombre necessari perquè el sistema es retroalimenti.

    La consolidació és fonamental perquè els microinfluenciadors són el tram amb el gruix de seguidors més lleials, raó per la qual són el grup d’influenciadors ideal per establir una connexió profunda amb el públic objectiu —en el nostre cas, els joves—, i que aquesta connexió serveixi com a cadena de transmissió amb l’objectiu d’augmentar i naturalitzar els usos lingüístics col·loquials que prestigiïn l’ús de la llengua en aquesta generació.

    El tram intermedi: un fre contra els abandonaments

    Ara bé, aquest tram no és en cap cas una etapa final perquè, com remarquen les consultores especialitzades en màrqueting d’influenciadors, és aconsellable que els ecosistemes digitals comptin també amb un tram intermedi perquè el seu reforçament implica un efecte en cadena que dona estabilitat al sistema: el creador veu que hi ha trajectòries de continuïtat perquè s’han creat els referents per als microcreadors que venen al darrere, cosa que actua com a dic de contenció dels futurs abandonaments.

    L’objectiu, en definitiva, de tenir aquesta massa crítica és precisament pel que genera d’inèrcia en tot el sistema i ha de ser un peça més que configuri la sostenibilitat del català a les xarxes socials que freni la tendència que tenim a pensar amb mentalitat de llengua minoritzada.

    Un mercat sense fronteres

    La realitat és que tenim un ric teixit sociocultural plenament estructurat —teatre, literatura, música, cuina, fires, mercats, ràdio, televisió, etc.— i una audiència potencial de deu milions de persones que ara mateix les xarxes socials han convertit en un mercat sense fronteres. Per tant, la massa crítica hi és, els projectes de creació de contingut digital estan en auge i els números ho demostren en tots els casos amb creixements de dues xifres percentuals:

    • Publicacions +26%
    • Visualitzacions +42,4%
    • Increments a les Illes Balears: +73% en publicacions i 100% en visualitzacions
    • Activitat general en augment: +33,8%, a Catalunya; +16,8%, al País Valencià.

    La llengua com a valor simbòlic: l’autenticitat

    Si intentem donar una base sociolingüística a aquest sistema per intentar entendre les motivacions dels influenciadors a l’hora de la tria lingüística, veurem com en la majoria dels casos la llengua té un alt valor simbòlic.

    Ve a ser allò que la Kathryn Woolard va anomenar l’autenticitat, l’expressió genuïna i essencial d’un col·lectiu. Ara bé, cal anar amb compte perquè pot convertir-se en una arma de doble tall, ja que segons quins valors vehiculem mitjançant aquesta autenticitat pot ser que en comptes d’un element de tracció es converteixi en un factor que expulsi els futurs nous parlants.

    La ideologia de l’autenticitat, mitjançant la tria del model de llengua, és un factor que caldrà monitorar perquè la forma d’executar la llengua en l’esfera pública mitjançant els influenciadors també en determinarà l’ús posterior, que és l’altre aspecte que volem controlar.

    Si el que fem és fixar-nos en les característiques socials de l’individu, a com serà aquest individu mitjançant la llengua, aleshores l’estem convertint en un identificador social de primera magnitud. Per tant, si la llengua caracteritza l’individu socialment també correm el risc que pugui semblar que exigim l’abandonament de l’altra llengua per poder accedir a una nova identitat i cal deixar clar que les dues identitats són compatibles.

    Autenticitat: estudi de camp

    Un exemple clar d’això que dic el trobem en un estudi de la mateixa Woolard que va fer l’any 1987 a partir de la visita d’un centre de secundària. Hi ha diverses idees i espero ser capaç d’explicar-les prou bé per poder-me fer entendre perquè penso que són prou importants. Doncs bé, com deia, Woolard va dur a terme un estudi de camp en un institut d’un barri de l’àrea de Barcelona amb predomini del castellà.

    Woolard ens presenta un conflicte entre dues ideologies lingüístiques: d’una banda, veiem la professora que afirma que parlar català suposa sentir-se català i, per tant, presenta la llengua com una identitat exclusiva. De l’altra, veiem com els estudiants rebutgen aquesta visió particularista perquè això els obliga a triar una identitat, cosa que per a ells converteix la llengua com a font d’un conflicte personal i és del tot evident que hem de fugir d’aquesta visió que només et legitima si ets d’aquesta identitat.

    A la vegada, els mateixos estudiants diuen que el català et permet accedir a uns espais i que se’t reconegui com un membre legítim, per tant, parla de poder participar, de tenir veu, sense ser qüestionat, o sigui, la llengua com a clau d’accés perquè no diu qui ets sinó on pots ser, una operació que desdramatitza la llengua  i l’encamina cap a una ideologia d’ús públic.

    De totes maneres, i aquí hi ha el problema, això mateix provoca una identificació del català com a llengua de l’esfera pública formal, de la institucionalització, en definitiva, que seria el lloc on som ara: identificació del català com a llengua de l’escola, del sistema. En conseqüència, aquesta llengua que semblava que s’havia blanquejat de la catalanitat també condiciona qui l’adopta realment, ja que només és assumida des de la naturalitat per la classe mitjana i mitjana alta castellanoparlant.

    La veu dels fills de la classe treballadora

    Aleshores, què passa amb els fills de la classe treballadora que volem que convergeixin cap a uns usos més favorables per al català? Que se senten marginats dels dominis públics formals perquè perceben que aquest model de llengua del català és una veu que no és la seua, una situació que efectivament en condiciona l’ús, i és aquí on entrarien en joc els influenciadors i l’actuació a les xarxes socials.

    Segons les enquestes, tot aquest gruix de la població jove es troba més vinculat a l’esfera cultural popular, que s’expressa en uns determinats codis que fugen sistemàticament de la formalitat amb missatges intragrupals que es formulen sempre des de la col·loquialitat. Us en recordeu de la fórmula Plats bruts? Aquella tria conscient de model de llengua, del català de carrer, que va fer el guionista de la sèrie i que s’han fet seua totes les generacions des del ja llunyà any 1999. Doncs jo ho tenim.

    L’anonimat impossible del català

    El problema del català, en una actuació que pretenia, en certa manera, l’anonimat, i que l’havia desetnicitzat mitjançant l’entrada del català en l’àmbit públic formal de l’escola i de les institucions, és el que també provoca que les connotacions  de classe del català no desapareguin i s’hagin reproduït ara sota una nova forma, la institucionalitat, una nova marca de classe, una veu que no és la veu dels joves socialment marginats.

    Veiem com la normalització no genera automàticament ús perquè el que cal és també un reconeixement que la institucionalitat allunya, un reconeixement que doni un model de llengua que tots aquests joves puguin fer-se seua, que sigui irreverent, allunyada de la formalitat, i que podem trobar en el model que fan servir els influenciadors des dels seus canals.

    El necessari/imprescindible augment de creadors

    A partir del moment que tinguem una bona oferta de creadors de continguts digital en català que greixi bé tot l’ecosistema digital català és quan aconseguirem una mutació del sistema actual amb prou força per influir en els seguidors perquè parlen una veu en la qual sí que es reconeixen. Si de mitjana podem garantir un mínim de 100 creadors que puguin escalar fins al tram intermedi això canvia substancialment l’ecosistema actual i, per tant, genera per si sol l’efecte tractor que estem cercant.

    Sabem pels estudis duts a terme [8] que en cap cas no es «detecta una actitud de rebuig envers el català superior a la de les generacions anteriors»; és més en aquest mateix informe també es confirma que els joves «són la franja d’edat de castellanoparlants inicials nats a Catalunya que més declara convergir cap al català quan algú els parla en aquesta llengua».

    El català com a factor diferenciador

    Vist això no és estrany que a Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per a la llengua s’assenyali el català com a factor diferenciador davant la saturació del mercat de creadors en castellà. Aquesta, però, no és l’única raó, ja que els creadors catalans tenen a favor també la proximitat, és a dir, el fet de compartir uns codis culturals que es converteixen en la veu d’una generació i poden generar una identificació més gran en direcció a aquesta veu a la qual em referia anteriorment.

    En aquest sentit, és interessant destacar com dins de l’informe trobem com participants dels grups de discussió remarcaven la consciència de codi intern com l’aspecte a favor de l’ús del català que a la vegada proporcionava una imatge de proximitat amb els seguidors però també amb altres creadors, per tant, enxarxava tots els usuaris en un únic ecosistema, que era al capdavall l’objectiu d’aquesta proposta

    Finalment, tornant al model de llengua i enllaçant-ho amb l’estil comunicatiu dels creadors hi podem trobar paral·lelismes que volen assimilar-se a aquesta veu amb la qual els joves s’identifiquen. Els instagramers i els youtubers des de bon començament han construït el seu jo mitjançant la relació amb els usuaris, una relació de tu a tu que cerca la complicitat directa amb l’audiència amb un registre lingüístic que és el mateix que fan servir els seguidors, ara és el moment per passar a l’acció.

    [1] Ja m’hi he referit en altres ocasions perquè aborda qüestions com la proximitat afectiva amb el castellà que ja arriba en etapes primerenques per via familiar i altres relacionades amb els usos lingüístics dels joves.

    [2] Vila, F. Xavier; Massaguer Comes, Marina; Flors-Mas, Avel·lí. Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística, 2023. <http://hdl.handle.net/20.500.12368/33612>. [Consulta: 7 gener 2026].

    [3] Estratègia de col·laboració entre una empresa i un o més influenciadors per connectar una marca qualsevol amb els seus seguidors, raó per la qual a l’empresa li interessa tenir un cens d’influenciadors el més exacte possible. Instagram, TikTok i YouTube són les tres xarxes socials on és més interessant comptar amb influenciadors amb una bona xifra de seguidors.

    [4] Aquesta dada prové de l’associació IAB Spain.

    [5] Per obtenir més dades concretes cal registrar-se a la pàgina de Modash, cosa que no he fet, que és una altra plataforma de màrqueting d’influenciadors.

    [6] Un repàs a la Llista.cat ens permet veure que ara mateix ja hi ha en català influenciadors de ciència i tecnologia o negocis i emprenedoria, tot i que encara en falten específicament en energia.

    [7] No he inclòs els trams macro i mega perquè tindrien un impacte desproporcionat que tampoc ens interessa per als objectius de la recerca que tenim.

    [8] Vila, F. Xavier; Massaguer Comes, Marina; Flors-Mas, Avel·lí. Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística, 2023. <http://hdl.handle.net/20.500.12368/33612>. [Consulta: 10 gener 2026].

  • La llengua dels joves (1)

    Després del monogràfic que vaig dedicar a la política lingüística municipal, que començava en aquest article, avui continuaré amb una de les qüestions sobre les quals penso que s’hauria de prestar més atenció atesa la importància que té per al futur: la llengua dels joves.

    La llengua dels joves
    La llengua i els joves: evolució. Font: 324.cat

    En els darrers mesos hem vist sovint algunes notícies que hi estaven relacionades i no precisament per saltar d’alegria. La caiguda en els usos i l’augment del bilingüisme en el dia a dia dels joves són alarmes que ens van recordant que la cosa no funciona, però que tampoc serveixen de detonador —sorprenentment— per canviar la tendència actual.

    Soc conscient que hi ha molt a dir sobre la llengua dels joves, una qüestió troncal que ja hauria de ser, de fa temps, un cavall de batalla primordial de les polítiques lingüístiques del país. Així doncs, penso que primerament ens haurem de situar per saber del lloc del qual partim, sociolingüisticament parlant, amb les dades que tenim ara mateix a l’abast.

    Pau Vidal i els joves

    Recordo fa temps que Pau Vidal va afirmar que no calia obsessionar-se gaire per la llengua dels joves perquè en un moment o altre deixarien de ser joves i, per tant, deixarien de fer servir aquest model juvenil prototípic farcit d’un argot particular ple d’estrangerismes de tota mena.

    El Pau Vidal, agut observador de la realitat lingüística, es referia evidentment a aquesta mena de sociolecte random que més aviat sembla un codi per parlar només amb els seus bro i, per tant, eludia, tot i que sens dubte també n’és conscient, una qüestió més de caràcter sociolingüístic que penso que és fonamental entomar quan parlem de la llengua dels joves: la proximitat, el vincle emocional, que una part d’aquests joves hagi establert amb la llengua en condicionarà els usos futurs.

    La llengua dels joves avui

    El que és evident és que si anem posant el termòmetre en aquest grup d’edat veurem com la imatge que en surt és diferent de la de fa uns anys i que això per força condiciona els usos lingüístics, amb l’afegitó que ara, a més, han desaparegut les fronteres i el camp de joc és el món, amb les conseqüències lingüístiques que podem suposar en un món on regnen les llengües hegemòniques com l’anglès i el castellà.

    Sobre aquesta qüestió dels usos just ahir mateix l’escriptora mallorquina Carme Riera, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), constatava la diferència: mentre que la llengua dels joves d’abans era el català, i era la que sentia pels passadissos de la universitat, avui hi sent castellà.

    Certament, recordo com el meu professor de Sociolingüística repetia més d’un cop que les observacions individuals no són representatives i, per tant, no tenen valor estadístic, però sí que és cert que ja fa temps que es percep un canvi de rasant pel que fa als usos i la llengua dels joves i tot el que els envolta, començant pels moviments migratoris i acabant per les xarxes socials i aquesta mena de forat negre en què s’han convertit les pantalles.

    Algunes dades sobre la llengua dels joves de l’Enquesta d’usos lingüístics a la població (EULP)

    Si a Catalunya tenim un punt de referència ineludible quant a dades estadístiques és l’Enquesta d’usos lingüístics a la població que des del 2003 i de forma quinquennal recull les dades sobre les llengües d’ús de la població catalana. Doncs bé, si ens n’anem a la primera onada, la del 2003, veiem que el català era la llengua dels joves habitual, a la franja de població entre els 15 i 29 anys, en un 42,2 %.

    En canvi, a la darrera onada del 2023, que just van presentar les dades l’any passat, aquesta xifra es troba en el 29,2 %, tretze punts menys. No cal dir que la cosa, per molt que vulgui disfressar-se no va bé i, per tant, és imprescindible actuar immediatament. Les dades de l’EULP proclamen als quatre vents algunes obvietats i la més evident és que el que s’ha fet fins ara no ha servit per capgirar la sagnia.

    Si l’objectiu és incrementar l’ús del català entre els joves ens cal analitzar i entendre les particularitats específiques d’aquest grup social —que no haurien de passar exclusivament per la formació, però de la qual tampoc podrem oblidar-nos-en— que poden obstaculitzar-ne el creixement present, però sobretot futur.

    Índex UFPA

    Una primera dada que cal examinar amb deteniment és la segmentació que s’obté dels usos familiars amb progenitors i avis (UFPA). Aquest marcador ens permet conèixer quin és el grau de contacte amb el català en aquest primer estadi relacional i el titular no és gaire favorable als nostres interessos: per nexes familiars el català ja surt des d’una posició de desavantatge. Què vull dir amb això? Que des de ben petits els joves ja entren en contacte amb el castellà i, per tant, aquest fet produeix una naturalització pel que fa a l’ús que pot explicar en part alguns comportaments posteriors.

    Les xifres que posa a l’abast l’estudi Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció indiquen precisament que les famílies castellanoparlants són molt més homogènies lingüísticament —6 de cada 10 persones només parlaven en castellà— que no pas les famílies amb catalanoparlants inicials.

    Aquest fet, què suposa? Que molts joves no entren en contacte amb el català fins que arriben a l’escola i, en canvi, una part important dels joves catalanoparlants ja han entrat en contacte amb el castellà ben d’hora per nexes familiars.

    El concepte, com deia, és aquesta naturalització, aquesta llengua ambiental en què s’ha convertit el castellà a Catalunya, que és un primer pas invisible que promou el canvi lingüístic i, per tant, és un de tants camins que ens porta a la reducció «natural» de l’ús. Seria allò que s’expressa més bé amb aquella frase col·loquial del català, no mola, no per poc enrotllat sinó més aviat per poc sentit, una cosa que com comentava ja comença, en el cas dels joves, des de ben petits.

    Cal subratllar aquesta qüestió pel que pot suposar quant als usos futurs i les polítiques que haurem d’aplicar hauran de partir necessàriament de l’acceptació que l’abordatge requereix un canvi de perspectiva radical que implica necessàriament abandonar la idea unidireccional de la formació com a element transformador i implicar-nos directament en els contextos —preferentment digitals— en què es mouen els joves d’avui dia.

    La naturalització del castellà ens ha de fer reflexionar sobretot perquè suposa una diferència significativa el fet que en el cas del castellà molts catalanoparlants inicials ja hi tenen una proximitat afectiva, amb major o menor grau, a diferència de la majoria del col·lectiu castellanoparlant el qual, en els termes que estic exposant, pot considerar el català com una llengua absolutament aliena (Vila et al., 2023).

    Durant les pròximes setmanes n’aniré parlant, però de moment vull que ens quedem sobretot en la idea d’aquesta naturalització que comentava, com influeix en aquesta franja d’edat i com predisposa alguns joves a abandonar l’ús de la llengua perquè no forma part d’aquesta autovia de l’oci juvenil que són les xarxes socials o senzillament del seu cercle social més immediat.

  • La política lingüística municipal: reptes i oportunitats (i 4)

    Reptes de futur

    Malgrat els avenços assolits i la consolidació de bones pràctiques com les que comentava la setmana passada, la promoció del català des dels ajuntaments afronta un conjunt de reptes estructurals i emergents que cal encarar amb determinació i visió estratègica.

    L’arribada constant de població d’orígens diversos —amb projeccions que situen Catalunya prop dels 10 milions d’habitants en una dècada— suposa uns reptes de futur que obliguen a repensar l’abast i els formats de l’oferta formativa. No n’hi ha prou amb multiplicar cursos: cal impulsar l’aprenentatge no formal i les xarxes de socialització en català —que en alguns casos com les activitats extraescolars i en clubs esportius presenten uns usos allunyats de la plena normalització lingüística— per tal d’oferir respostes adaptades a perfils molt heterogenis i per a aquells entorns en els quals encara no està normalitzada la presència del català.

    El compromís dels equips de govern és decisiu. Quan l’ajuntament assumeix la política lingüística com un eix transversal —des de la contractació pública fins al comerç, la cultura o l’esport— l’impacte es multiplica. Cal, doncs, reforçar aquest lideratge i garantir que la llengua catalana sigui present a totes les taules de decisió local.

    El Consorci per a la Normalització Lingüística és la columna vertebral, però només amb el treball conjunt amb ajuntaments, diputacions, consells comarcals i Generalitat es pot assolir l’objectiu de guanyar parlants actius. En aquest sentit, cal entre tots començar a fer campanya activa per garantir que en els pressupostos d’aquestes institucions hi hagi una dotació anual per a polítiques lingüístiques i de foment de la llengua catalana.

    La clau també rau en la cogovernança i la corresponsabilitat: els ens locals no són simples col·laboradors, sinó socis essencials, i els ens supralocals han de jugar també un paper actiu sobretot en aquells casos —ho vam veure la setmana anterior en el cas dels micropobles— en què no hi ha ni recursos tècnics ni econòmics per fer front a les necessitats que implica l’acolliment de persones nouvingudes. Els ajuntaments són la primera línia de les administracions públiques i les que han d’enfrontar-se a la complexitat del món actual des del primer moment.

    Un dels reptes més complexos és revertir la norma de convergència al castellà i enfortir la seguretat lingüística dels catalanoparlants. Les campanyes de sensibilització, la formació en assertivitat i algunes de les experiències que he descrit demostren que és possible incidir en els hàbits, però cal mantenir una pluja fina constant perquè els canvis siguin duradors. Una feina diària que pot i ha de ser liderada pels ens locals com a administració que està sempre més a prop de la gent i, consegüentment, coneix els contextos socials en què es desenvolupa el seu dia a dia.

    Reptes de futur: revertir la norma de convergència lingüística

    Oportunitat perduda

    He trobat a faltar, però, una aposta decidida en una doble direcció, xarxes socials i joves, que convergeix necessàriament i inevitablement en una de sola per la mateixa idiosincràsia d’aquests dos elements.

    Per una banda, si observem les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 veurem com la franja més jove —de 15 a 29 anys— experimenta una baixada de sis punts respecte de l’anterior onada de resultats pel que fa a les dades de llengua habitual. Així mateix, si revisem les dades històriques en aquesta mateixa franja d’edat veurem com, a excepció del 2013, la baixada és sostinguda fins al 2023, en què ja només el 29% té el català com a llengua habitual.

    A més, les dades amb referència al castellà són estables i es manté constant en totes les EULP si exceptuem els resultats de l’any 2008 tot i que van recuperar-se en la següent enquesta. Si ho comparem amb el català veiem que també va ser un daltabaix per al català, amb la diferència que la següent enquesta ja no va recuperar els nivells del 2008.

    Llengua habitual dels joves - Enquesta usos lingüístics 2003-2023

    L’impacte de totes aquestes dades té una conseqüència immediata en la franja dels adults joves —de 30 a 44 anys—, que es converteix en el grup d’edat amb un percentatge més baix de parlants habituals de català (només un 25,8%).

    Llengua habitual franja de 30 a 44 anys - Enquesta usos lingüístics 2023

    Aquestes xifres de parlants habituals no són precisament una bona notícia per al futur del català atesa l’evolució que comentava i és per això que malgrat els esforços dels ajuntaments catalans —evidentment no és l’única administració que hi té coses a dir— sembla que les polítiques, per les raons que sigui, no han aconseguit captar l’atenció dels joves i, encara menys, fer-los convergir cap a uns usos més favorables al català.

    D’altra banda, com assenyalava al principi, hi ha un altre factor sobre el qual no s’ha actuat malgrat la incidència que té en la societat actual i, particularment, en el sector de la població més jove: les xarxes socials.

    Suposo que és per aquesta raó que l’Ajuntament de Barcelona comença ara a moure’s en la bona direcció, que caldrà veure on ens porta atesos els incompliments a l’hora de materialitzar els compromisos com assenyalava en aquesta publicació, però és sens dubte una bona notícia.

    Avui dia tot el que passa a internet no és una realitat alternativa sinó la via principal per on circula una part importantíssima —pràcticament majoritària— de l’oci juvenil i és aquí on la política lingüística té molta feina a fer. Sobre aquesta mateixa qüestió se’n va parlar durant les jornades “El català, reptes i propostes. El futur de la llengua àmbit per àmbit” en el marc del Pacte Nacional per la Llengua, concretament al bloc que va dedicar-se als mitjans de comunicació, en què l’exposició de la periodista Mònica Terribas va ser molt exemplificadora d’això que vull remarcar.

    Per la seva experiència com a professora universitària coneix quins són els canals d’informació dels joves i el que observa de fa temps és un canvi dràstic de les lògiques consum: per una banda, la davallada constant de tots els mitjans de comunicació tradicionals i, de l’altra, l’auge —imparable?— de les xarxes socials en múltiples variants i òbviament també del consum a demanda.

    Per tant, del que es tracta és de produir massivament continguts que arribin a aquesta audiència potencial —segons diversos estudis els joves consumeixen dues hores de televisió per sis dels adults— que s’informa i ocupa gran part del seu temps d’oci a les xarxes socials —precisament el lloc on de moment triomfen les llengües hegemòniques— i altres plataformes, que són l’espai a on preferentment s’ha desplaçat el consum juvenil.

    Així doncs, cal identificar el talent dels creadors de contingut en català i, sobretot també, fomentar accions perquè aquest talent pugui aparèixer, tingui un futur —hem de poder dotar-los de recursos perquè puguin treballar amb garanties— i una capacitat d’incidència social entre els joves amb contingut íntegrament en català.

    L’objectiu ha de ser, en definitiva, promoure i generar les condicions perquè aquest ecosistema d’influenciadors pugui créixer per poder donar referencialitat —amb la llengua catalana al centre— que connecti amb l’audiència, que sigui reconeixible per la comunitat a partir d’un codi comú, que és el que realment crea vincles emocionals i sentiment de pertinença.

    És per tot plegat que voldria remarcar que és absolutament desastrosa l’estratègia que ha fet servir darrerament TV3 de cooptar influenciadors de les xarxes socials que han fet, fan i, temo, faran únicament contingut en castellà, i n’és un exemple l’últim fitxatge, la Dulceida. No és l’únic cas, però envia un missatge terrible a tots aquells influenciadors que fan contingut en català i ja, de passada, també a l’audiència, encara que cada cop més sigui una audiència més envellida, que és el que veritablement li hauria de preocupar recuperar, si és que això ara mateix ja no és una missió impossible.

    Conclusions i crida a l’acció

    El recorregut que he fet al llarg d’aquest monogràfic mostra amb claredat que els ajuntaments disposen d’un ampli ventall de competències i instruments que, si s’apliquen amb determinació, poden esdevenir palanques decisives per a la promoció del català. Des de la gestió interna fins a la dinamització social i econòmica, passant per l’impuls de campanyes de foment de l’ús social innovadores o la incorporació de clàusules lingüístiques en la contractació, els municipis tenen la capacitat de construir entorns lingüístics favorables que poden i han de provocar canvis en el paisatge lingüístic actual.

    En aquest marc, el paper del Consorci per a la Normalització Lingüística i la col·laboració amb la Generalitat, les diputacions i els consells comarcals esdevé imprescindible per garantir coherència, eficàcia i sostenibilitat de les actuacions perquè del que es tracta també és que sigui integral, és a dir, des de totes les administracions i enfocant múltiples sectors econòmics i lúdics.

    L’èxit real depèn de tothom perquè la ciutadania, el parlant en definitiva és qui hi pot incidir amb el senzill de gest de mantenir la llengua en tots els contextos. Ara bé, també, pel grau d’incidència en la societat, depèn sobretot de la implicació activa dels governs locals: són els ajuntaments els que poden fer que la llengua catalana es visqui com a pròpia, útil i prestigiada en tots els racons del país.

    Alhora també depèn de la capacitat d’innovació que tinguem per afrontar els nous contextos comunicatius i espais d’oci virtuals. El consum de continguts d’entreteniment està canviant i sobretot en les generacions més joves ha basculat cap a continguts digitals —la plataforma preferida és YouTube—, i cal atendre aquesta nova demanda amb urgència si no volem quedar fora de la nova revolució digital.

    En definitiva, la promoció del català des dels municipis no és només una qüestió lingüística, sinó un projecte de país compartit, fonamentat en la corresponsabilitat institucional, la participació ciutadana i la convicció que la llengua és un bé comú que ens uneix i ens projecta cap al futur. La invitació és, doncs, a actuar: a convertir cada ajuntament en un referent lingüístic i a fer del català una presència indiscutible en tots els àmbits, cosa que implica estar amatents també a incloure les noves tendències.