Ja vaig anunciar fa dues setmanes que hi hauria un article de regal per Nadal i aquí el teniu: fa just un mes es celebrava una nova edició del Curs de Sociolingüística de la Nucia —i ja en porten trenta-vuit— en què vam poder endinsar-nos en diferents aspectes, no tots des d’un vessant estrictament acadèmic, que tenen una especial importància quan parlem de sociolingüística. Aquest factor és important perquè aquesta mena de jornades han de servir també com a punt de trobada i d’intercanvi d’actuacions i impressions, i no només com un contenidor de ponències i comunicacions constretes pel rigor acadèmic.
La muixeranga
El Curs de Sociolingüística va començar posant al centre el fenomen de la muixeranga, que està vivint una època que pot qualificar-se com el millor moment dels seus cinquanta anys d’història. Tot i que va passar per moments complicats amb un seriós perill de desaparició avui dia el moviment muixeranguer compta amb vint-i-cinc colles que mostren la vitalitat d’aquest element festiu tradicional del País Valencià.
En un present en què estem preocupats —en excés?— per fer cursos en sèrie de català —algú fa un seguiment dels exalumnes per saber si han adoptat el català com a llengua d’ús habitual?— i per tota la gent que es queda fora dels cursos del CPNL , és a dir, enfoquem els nostres esforços en l’aprenentatge formal, vaig pensar que era un senyal en la bona direcció que un curs de sociolingüística obrís la jornada a una activitat que pot convertir-se en un espai ideal per a l’aprenentatge no formal, una tipologia d’espais dels quals, tot sigui dit de passada, no anem gaire sobrats.
Aprenentatge informal
Tot i que possiblement els organitzadors no havien seguit aquest raonament a l’hora de plantejar l’obertura del Curs de Sociolingüística, la realitat que s’ha anat incorporant de forma progressiva en la sociolingüística i l’aprenentatge de llengües —conceptes intrínsecament lligats perquè la comprensió de l’ús real i a la vegada dels processos d’adquisició de la llengua són imprescindibles per poder dissenyar metodologies d’ensenyament efectives— és que en les persones que han incorporat amb èxit el català a la seua vida diària també hi ha una etapa que passa indefectiblement per la combinació de l’aprenentatge formal i l’informal.
De fet, a l’informe De l’aprenentatge a l’adopció de la llengua catalana: cap al cicle d’acompanyament als usuaris del Consorci per a la Normalització Lingüística ja s’intentava «d’entendre el procés que segueixen els aprenents que aconsegueixen adoptar el català fora de l’aula». Un moment clau del procés perquè ja fa temps que s’ha confirmat que «la tasca del professor, per si sola i per molt bona que sigui, no és suficient perquè els aprenents puguin acabar fent un ús habitual i autònom del català.» I el que cal, més enllà de l’ensenyament formal, és «practicar la llengua en entorns informals» perquè «és fonamental per consolidar i ampliar els coneixements lingüístics, especialment en registres orals i col·loquials.»
Per tant, era del tot pertinent començar el Curs de Sociolingüística amb aquesta aproximació a la muixeranga en tant que és una expressió cultural que constitueix un espai de cohesió, d’identitat compartida i d’autoreconeixement col·lectiu i, a més, pot constituir per a un aprenent de la llengua un espai de socialització perquè transcendeix l’àmbit estrictament festiu i es converteix en aquest espai relacional d’aprenentatge informal que, com indicava l’estudi esmentat, és imprescindible per reeixir com a nou parlant de català.
Castells i muixeranga: aproximació sociològica
Aquesta aproximació més de caire sociològic em va recordar un estudi que, tot i que fa referència específicament a les colles castelleres, també podia aplicar-se a la muixeranga pels paral·lelismes que penso que podem trobar entre totes dues organitzacions. Així doncs, penso que podem afirmar que les colles muixernagueres, igual que els castells, són un clar exponent del que en sociologia es coneix com a socialització secundària, que permeten a les persones la interactuació entre iguals — i, per tant, un excel·lent context per a la pràctica del valencià—, un dels fets que van assenyalar més d’un cop alguns dels membres de les muixerangues convidats a la taula rodona de la Nucia.
Si tenim en compte, a més, que la socialització primària és la família i l’escola ens adonarem que en molts casos, durant els primers anys, l’únic punt de contacte del col·lectiu immigrant amb la societat d’acollida són aquestes associacions i… els cursos de català.
Com que els participants de la taula rodona «Una cultura per a un país. El fenomen de la Muixeranga» només van apuntar que aquest element podia ajudar a la integració sense anar gaire més enllà, vaig començar a preguntar-me si d’alguna manera des del País Valencià s’havia articulat alguna acció per convertir la muixeranga en el que és sens dubte un espai segur de socialització de la llengua. Em va semblar obvi que quedava pendent una anàlisi particularitzada sobre la muixeranga —sense sort, vaig intentar trobar-ne algun de relacionat— i penso que seria interessant emprendre alguna recerca per totes les derivades sociolingüístiques que pot tenir.
Resultats estudis
Ara bé, seguint aquest fil d’Ariadna, he de dir que tot i que s’ha investigat sobre aquesta qüestió en referència als castells no puc donar ara mateix una resposta concreta, perquè tenim resultats que penso que són contradictoris. Ara bé, tot i això, és un camí que caldria explorar per confirmar-ne la viabilitat com a espai d’aprenentatge informal.
Així doncs, si em centro en aquestes dos recerques que es contradeixen, veurem com mentre un estudi destaca el potencial de les colles castelleres com a element d’integració social, una altra aproximació al món casteller com Una diapositiva sociocultural dels castellers i castelleres de Catalunya conclou que la majoria dels membres són persones nascudes a Catalunya, cosa que no sembla pas paradigma d’integració social per la gran uniformitat ètnica dels grups analitzats.
Queda pendent, per tant, una estudi detallat de com aprofitar aquestes potencialitats, que hi són, ja sigui en la muixeranga o els castells, per convertir-los en aquests espais segurs d’aprenentatge de la llengua i que és una de les grans carències que tenim avui dia en aquest sentit.
Llei 1/2024, de llibertat educativa
D’altra banda, en un moment com l’actual al País Valencià era imprescindible abordar la crisi oberta pel govern de coalició del PP i VOX pel que fa a la Llei 1/2024, dita de llibertat educativa. Una anàlisi que van dur a terme el Jordi Manuel Antolí, professor de la Universitat d’Alacant, i la Rosanna Martínez, presidenta d’Escola Valencia, i que va constituir un dels moments més reveladors del Curs de Sociolingüística pels continguts tractats.
Des del Principat tenim tendència sovint a perdre el fil sobre el que passa al País Valencià i el rigor analític que van desplegar els dos ponents va ajudar a contextualitzar amb claredat l’audiència del moment que viu el sistema educatiu al sud del domini lingüístic.
L’exposició va anar del desencís lingüístic amb la política del govern del Botànic fins als canvis introduïts per PP i VOX, que segueixen la lògica del qüestionament sistemàtic de la unitat de la llengua, amb especial incidència en la Llei 1/2024, que cerca modificar les condicions de transmissió, aprenentatge i ús del valencià. Era impossible no pensar en aquests moments en com les llengües minoritàries, però sobretot les minoritzades, necessiten de polítiques lingüístiques a favor i no pas, com és en el cas valencià, de contraplanificació, que sempre té el mateix objectiu: la desaparició de la llengua.
De la por a la manca d’ambició
Ja en parlaré un altre dia, però mentre escrivia aquest article inevitablement recordava les paraules de la Mònica Barrieras, professora de la UB i membre del GELA, a les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia, pel que fa a la introducció d’un nou model educatiu a l’escola catalana per afavorir l’aprenentatge i l’ús del català.
Resumint la professora de la Universitat de Barcelona venia a dir que l’anunci d’aquest nou model podria tenir un efecte mobilitzador dels sectors contraris al català i, per tant, també un major escrutini judicial —encara més?—, és a dir, va verbalitzar la típica por de no plantejar uns objectius de màxims per evitar mals majors i la pregunta que em faig és si hi ha res pitjor que la manca d’ambició en política lingüística .
Ara, que cada dia sonen més forts els tambors de guerra quant al requisit lingüístic a l’administració pública, calen propostes ambicioses per portar els enemics de la llengua a un atzucac legal que permeti recórrer a la justícia europea, l’única que, com sempre, garanteix els drets de les minories.
Durant les ponències del Curs de Sociolingüística relacionades amb el sistema educatiu valencià flotava en l’ambient la constatació que la política lingüística educativa no és mai neutral i al País Valencià s’ha demostrat, a més, que els canvis de govern han propiciat conseqüències directes en aquest sentit per a la igualtat d’oportunitats i per al futur de la llengua al país.
Potser i només potser seria una bona idea escoltar que abans de qualsevol reforma del sistema educatiu seria interessant escoltar els professionals de la llengua que es deixen la pell a les aules per dignificar el català/valencià i actuar en funció també de la seua experiència docent, mai és tard.
Escola Valenciana i Famílies pel Valencià
No voldria pas passar alt el moment del Curs de Sociolingüística de la Nucia en què el centre de gravetat es va desplaçar fins a la societat civil i de com a partir de la mobilització d’entitats com Escola Valencia i Famílies pel Valencià —associació de recent creació— s’han aconseguit uns resultats que semblaven impossibles.
Una de les crítiques més contundents va ser també la forma com la conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana ha interpretat i aplicat els resultats, especialment a les zones de predomini lingüístic castellà. A la taula es va denunciar que, mentre a les comarques valencianoparlants els percentatges s’havien calculat sobre vots emesos, en algunes zones castellanoparlants s’havia decidit computar l’abstenció com a vot implícit a favor del castellà, la qual cosa reduïa dràsticament la creació d’unitats en valencià. Una tupinada provinent de tots aquells partits que diuen que les lleis s’han de complir…
A més a més, les entitats van verbalitzar l’abandonament institucional i el silenci de la Generalitat Valenciana amb el fals pretext de la neutralitat i l’excusa de garantir una votació en llibertat. És evident que el silenci també és una resposta i quan ens trobem en una situació de minorització com la del valencià no és casualitat que aflori la contraplanificació lingüística educativa en forma de silenci institucional.
No sempre és silenci, però, el que trobem i a Catalunya podem recordar perfectament que alguns partits polítics, com a resposta a la sentència del 25% de castellà a l’escola, van pactar l’ús curricular del castellà als centres educatius en el que va ser la millor manera que van trobar els responsables polítics de no prendre mal, ells mateixos, tot i que sabem que les seues propostes sempre acaben igual —a l’espera de la decisió del Tribunal Constitucional— i que no és res més que l’exemple paradigmàtic de la síndrome del gos apallissat.
Una altra pregunta que deixo flotant en l’ambient és si la defensa aferrissada del model d’immersió lingüística davant de les institucions de l’Estat hauria tingut uns resultats pitjors amb la mirada posada, un altre cop, als tribunals europeus.
Al País Valencià com a mínim ara saben que la mobilització social, que va haver de fer front a una hostilitat evident contra les entitats que promovien el vot a favor del valencià, va superar totes les circumstàncies adverses amb un missatge sempre en positiu, centrat en els avantatges del bilingüisme, allunyat del discursos d’odi de la part contrària i amb la constatació final que no existeix un rebuig generalitzat al valencià com s’havia volgut fer creure.
Queda pendent una actualització d’aquest article en què acabi d’oferir la meva visió particular de la intervenció de Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de Sociolingüística de la URV, la mirada del lingüista mallorquí Nicolau Dols a la situació de la llengua catalana a les Illes Balears i la intervenció de dos influenciadors —una de les meues dèries són les intervencions encara pendents en política lingüística a les xarxes socials— que van parlar del seu activisme a internet i amb què es va posar fi al Curs de Sociolingüística de la Nucia.
També aprofito aquest epíleg final per desitjar a tothom un bon Nadal.
Actualització del 27 de desembre
A continuació de l’epíleg final de la primera part de la publicació hi afegeixo contingut per acabar de repassar el Curs de Sociolingüística de la Nucia per acabar de repassar tot el que havia quedat pendent.
El Curs va continuar amb la intervenció del catedràtic de Sociolingüística de la Universitat Rovira i Virgili, Miquel Àngel Pradilla, que no es va limitar al diagnòstic sociolingüístic sinó que va articular un discurs també al voltant de la situació jurídica i també pedagògica, imprescindible per entendre l’estat actual de la política lingüística educativa a Catalunya, alhora va presentar alguns dels punts principals que hauria de contenir i tenir en compte un nou model lingüístic educatiu.
Catalunya, els mantres i la realitat
Si som dels que parem atenció a alguns dels mantres lingüístics que s’han repetit a la Catalunya dels últims anys aviat ens vindrà a la memòria aquell que afirma que tots els alumnes acaben l’ensenyament obligatori amb el mateix grau de competència en català i castellà. Suposo que acostumats com vam estar a voler creure —quan ja hi havia senyals d’alarma— que la immersió lingüística a les escoles continuava sent una història d’èxit, un cop descobertes les trampes, calia enredar la ciutadania amb una altra mentida de calibre extra.
Miquel Àngel Pradilla advertia que aquest mateix grau de coneixement de català i castellà és impossible sense un model coherent de vehicularitat del català —que ara mateix, hi afegiria, no garanteix aquest coneixement i que, a més, serveix més aviat per castellanitzar els alumnes catalanoparlants. La immersió lingüística a l’escola catalana, que es va començar a implantar mitjançant un pla pilot el curs 1983-1984 i es va generalitzar el curs 1992-1993, és un model que darrerament s’ha anat posant en qüestió pel punt d’inflexió que va suposar la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional que en cap cas tenia en compte el context sociolingüístic de totes dues llengües.
Llengua d’identificació: estat de la qüestió
Després d’aquesta radiografia, penso que coneguda per tothom, que fixava atenció en l’actualitat lingüística del país, Pradilla va obrir un segon bloc igualment preocupant per la situació sociolingüística de la joventut catalana. La situació és preocupant i cal posar-hi remei sense dilació perquè les dinàmiques costen molt de trencar-se i la que s’està instal·lant entre la gent jove del país ens porta de cap a la residualització del català. Doncs bé, en referència a aquesta qüestió, Pradilla ha participat en un estudi, encara pendent de publicació, elaborat a partir de l’Enquesta de Participació Cultural de Catalunya, en què amb dades a la mà es demostra que la capacitat de tracció del català entre els joves està clarament en entredit.
El catedràtic de la URV demostrava, comparant-ho amb les dades històriques recollides fins ara, que entre els joves hi ha una davallada significativa en la llengua d’identificació. De la llengua d’identificació ja en vaig parlar aquí, i per la importància que té m’hi vaig tornar a referir en aquest altre apunt després de les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia. Quan en remarco la importància és precisament perquè la llengua d’identificació és la variable que més s’associa a l’ús entre els joves, i aquesta davallada, com indicava Pradilla, té efectes entre els joves que tenen el català com a llengua inicial, però també amb altres llengües inicials.
Identitat bilingüe: consolidació entre els joves
La consolidació, a més, d’una identitat bilingüe català-castellà és alarmant perquè en el context actual es tradueix en un predomini de l’ús del castellà i no deixa de ser, en paraules de Pradilla, una substitució elegant en el sentit que el català ja no és la llengua prioritària també entre els parlants inicials. Ja ens podem imaginar què pot passar —que, de fet, ja ho sabem— a les grans ciutats en què la densitat d’ús ja acostuma a tenir uns nivells més aviat pobres i és justament en aquestes zones del país on l’estudi presenta una pèrdua d’identificació més intensa, tot i que es manté sobretot en els entorns rurals.
Política lingüística singularitzada
El mateix Pradilla, un cop va haver presentat aquestes dades, va concloure que una de les primeres conclusions que en podíem extreure era que davant la diversitat sociolingüística del país calia tenir en compte que els abordatges de cada situació no podien ser en cap cas uniformes. No sé si d’això se’n farà la lectura correcta perquè la política d’aquest país es fa des de Barcelona estant —amb el cap, els peus i el cervell que no sap anar més enllà de la Diagonal si no és per anar de vacances— sense la necessària i imprescindible visió del rerepaís, com en diuen a la capital.
En certa manera, ja m’hi vaig referir quan vaig parlar de política lingüística municipal, en què els exemples de Girona, volia replicar una EULP a escala local, o Vic i Manresa, amb un seguiment individualitzat del comerç local, que tenien com a objectiu l’obtenció de dades particularitzades per poder aplicar polítiques lingüístiques ajustades a la seua realitat. Per tant, sí, ens cal una política lingüística que tingui com a punt de partida el territori, les comarques i els municipis, i que respongui a les necessitats reals i individuals, una direcció en la qual penso que apuntaven les paraules de Miquel Àngel Pradilla.
El català a l’era digital
Tot i que l’estudi Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per a la llengua[1] qüestiona «el sentit de comparar els continguts en català i en castellà situant-los en pla d’igualtat», si tenim en compte que l’audiència potencial del català, 10 milions, i la del castellà, 534 milions, raó per la qual cal analitzar-ho també en funció d’aquestes diferències, Pradilla va voler remarcar aquestes diferències en l’àmbit digital.
Entenc del tot el sentit perquè, sigui com sigui, és evident que una part de la castellanització arriba per aquesta via i cal fer els possibles per canviar-ho d’una manera o d’una altra. Encara que assenyalem les diferències de base entre les dues llengües, les diferències no deixaran d’existir i continuaran provocant conseqüències en els usos lingüístics dels més joves. Per tant, cal trobar la manera que els continguts en català siguin referencials i que provoquin canvis profunds —identitat social o identificació lingüística, per exemple—, sense justificar-nos per les dificultats contextuals, que hi són i les hem de tenir ben presents, però que no hem de fer servir d’excusa.
Nou model lingüístic educatiu
D’altra banda, vaig trobar que el discurs de Miquel Àngel Pradilla, en referència amb la proposta d’un nou model lingüístic educatiu, anava en la mateixa direcció que el contingut de la ponència de la Mònica Barrieras a les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia, quan afirmava que calia prendre consciència dels límits jurídics a l’hora de dissenyar un model viable. Soc conscient de la complexitat, però si hem d’elaborar un nou model lingüístic educatiu des de la base de la vigilància judicial a la qual es veu sotmès el sistema educatiu a Catalunya, quant a la presència del català a les aules, em sembla un molt mal punt de partida. Ja deia fa uns dies en la primera part d’aquest article, d’acord amb les paraules de la professora Barrieras, que la manca d’ambició acaba condemnant el català a galeres perquè articular propostes de nous sistemes educatius amb rebaixes que es defensen per un pragmatisme possibilista no són la base per elaborar polítiques lingüístiques que puguin corregir la desigualtat que pateix el català.
La proposta gradualista de Pradilla, que acceptava la sentència del 25% de castellà a les aules a canvi de garantir l’altre 75% de català, oblida una premissa fonamental: al seu moment Espanya ja va acceptar el sistema d’immersió lingüística, un sistema que ara mateix malda per enderrocar.
El català a les Balears
Des de les illes Balears el professor de la UIB, Nicolau Dols, va construir un relat que va oscil·lar entre la descripció de la realitat objectiva de l’increment demogràfic accelerat i la defensa de la necessitat d’unes polítiques lingüístiques sòlides i basades en evidències. Dols va defensar que el creixement poblacional podia esdevenir una oportunitat si es desplegaven els mecanismes adients per incorporar lingüísticament els nous ciutadans i que el català esdevingui la llengua de cohesió.
La defensa sistemàtica dels moviments migratoris i la relació amb la llengua és una qüestió que sempre acaba apareixent en els debats sobre els usos lingüístics de la població. Segons les paraules de Dols penso que la pregunta que ens hem de fer és si realment són una oportunitat i, per tant, si els incorporem aquests nous ciutadans com a nous parlants i si tenim prou força per fer-ho, i sobre aquest punt, en primer lloc, puc referir-me a les dades —sempre fredes, ho reconec— de l’EULP 2023.
Llengua habitual segons lloc de naixement
Com podem veure només un 4,1% de la població nascuda a l’estranger ha adoptat el català com a llengua d’ús habitual, mentre que el castellà s’enfila fins al 56,8%. Algú podrà objectar que és normal perquè una part important de la població immigrada prové de països llatinoamericans. I sí, és veritat, perquè segons dades de l’Idescat del 2024, el 31,37% són persones nascudes a l’Amèrica Llatina, però, així i tot, fins a arribar a la xifra total encara queden més de vint punts i malgrat això la llengua habitual és el castellà. A mi el que m’agradaria trobar, en comptes d’un bonisme benintencionat, és la realitat i, a partir d’aquesta realitat, cercar les possibles solucions perquè salta a la vista que les que hem aplicat fins ara no funcionen. Fer una bona diagnosi no implica estar en contra de res ni de ningú, és només una eina per poder intervenir, que és l’objectiu de la política lingüística.
El model productiu català
En segon i últim lloc, podríem tenir en compte també les paraules del demògraf Andreu Domingo durant les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia, en què es mostrava molt preocupat pel fet que el model productiu català[2] produeix una gran segregació laboral i residencial dels immigrants, cosa que com podeu suposar no és un model precisament catalanitzador perquè redueix l’exposició a la llengua.
Com podem deduir en aquest model hi convergeix l’economia i la llengua catalana, amb una clara problemàtica estructural en un sistema econòmic renuent al canvi, sigui a Catalunya o a les Illes Balears, on la turistificació encara és més intensa, amb l’afegit que, com indicava Nicolau Dols, a les Balears l’últim estudi sociolingüístic data del 2014, per la qual cosa les intervencions serien a partir de les dades estadístiques d’anàlisis antigues.
Dols també destacava que la transmissió intergeneracional s’ha afeblit, però, tot i això, la comprensió del català continuava sent alta, fonamental per articular la llengua pròpia com a llengua de relació i d’escola a les Balears. Una altra idea de Nicolau Dols que no voldria deixar de remarcar és la defensa que la integració lingüística només és efectiva si s’articula a partir del reconeixement de les llengües d’origen i, per això, cal eliminar la consideració que la llengua familiar és un obstacle en comptes d’un recurs.
Propostes d’intervenció de la universitat estant
D’acord amb aquesta argumentació plantejava la creació d’espais als centres educatius on les llengües d’origen puguin tenir visibilitat i utilitat pedagògica. Ignoro si el Nicolau Dols té un coneixement professional de l’escola o l’institut, però atesa aquesta idea el primer que em pregunto és quina viabilitat té en el marc de l’escola, o sigui, si n’ha parlat amb els professionals per determinar-ne les possibilitats d’èxit. Estem cansats de veure com des de la universitat s’han proposat canvis metodològics per part d’investigadors que no tenen cap mena de contacte amb el dia a dia de l’escola;[3] per tant, innovació sí, però a partir de sinergies entre mestres i professors de primària o secundària i docents universitaris.
La llengua catalana serà digital o no serà
Finalment, la darrera taula que volia destacar del Curs de Sociolingüística de la Nucia és la que es va centrar en l’activisme digital de dos influenciadors valencians que aprofiten les xarxes socials com a canals per fer visible el valencià en espais d’oci i que s’han convertit en contextos culturals de consum massiu. De la importància d’aquest mitjà fa temps que se n’ha anat parlant, però voldria tornar a remarcar un cop més com n’arriben a ser de fonamentals, les xarxes, que són l’espai on preferentment s’ha desplaçat el consum dels joves de la tribu.
Hi insistia també la Mònica Terribas[4] en una de les jornades sobre el futur del català del Pacte Nacional per la Llengua: cal produir els continguts que consumirà el públic jove mitjançant les xarxes socials, que és on s’ha desplaçat el consumidor, jove, de continguts digitals, i a la vegada generar referencialitat entre la comunitat de parlants. Per això, hem d’ajudar als creadors —les beques propulsió anirien en aquesta direcció, però són insuficients—, perquè tinguin llibertat a la recerca de la cobejada incidència social i els valgui la pena dedicar-se a crear aquesta referencialitat a les xarxes, que és on el català es veurà beneficiat per totes les derivades sociolingüístiques que porta implícites com és l’ús o la preeminència de la llengua en entorns digitals i consegüentment a la vida real.
Missatge per als creadors
En aquest sentit, el missatge que caldria enviar a tots els creadors de contingut és que les administracions estan resoltes a donar suport i acompanyament perquè puguin produir tot aquest contingut des de la consciència de ser un parlant de català que entén la xarxa com un altre lloc natural per expressar-se en la seua llengua, una naturalitat ni meditada ni programada sinó arrelada al seu dia a dia.
En definitiva, el que va posar de manifest aquesta darrera taula va ser que el veritable potencial de les xarxes no és només tecnològic, sinó que rau en la capacitat de generar referents lingüístics, quotidians, immediats i propers. L’aparició d’aquestes noves veus ha de ser reconeguda i incorporada com a part essencial d’una estratègia sociolingüística moderna, perquè serà digital o no serà. És per aquest motiu que penso que, com a desig per a pròximes edicions del Curs de Sociolingüística, caldria incorporar més activament en un futur taules dedicades íntegrament a aquestes qüestions que ja formen part de la vida diària de milers de joves, com a consumidors, sí, però també com a creadors.
[1] A la quarta entrega del monogràfic que dedico sobre els usos lingüístics dels joves, que tinc pendent de publicar, dedicaré algun apartat a aquest informe.
[2] Si el que volem és aterrar-ho encara més és imprescindible veure com Miquel Puig, en el marc de les jornades «El català, reptes i propostes. El futur de la llengua àmbit per àmbit» del Pacte Nacional per la Llengua, va analitzar el model productiu català i per què tenim aquest model econòmic i un tipus determinat d’immigració.
[3] Recomano una lectura reposada de l’article «Què passa amb magisteri» on hi podem trobar frases com “hi ha molts professors de magisteri que no han ensenyat mai en una escola”, una frase que em serveix per recordar que són aquest mateixos professors són els que després també ensenyen els futurs docents de secundària al màster de professorat.
[4] En aquesta presentació feia referència específica als mitjans de comunicació convencionals, però penso que el que planteja la Mònica Terribas pot fer-se extensiu també a les xarxes socials a les quals també es referia.