Fa un parell de setmanes m’endinsava en l’anàlisi de les dades d’usos lingüístics, sobretot de l’informe Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments en què s’aborda la problemàtica amb xifres contrastades i, a més, hi afegia, algunes dades pròpies treballades a partir de la darrera Enquesta d’usos lingüístics.
És obvi que l’anàlisi podem fer-lo sempre més extens, però alhora també penso que la situació ara mateix del català —aquí podeu trobar una bona anàlisi de les dades territorialitzades de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 que apunta algunes idees interessants en aquest sentit— no és precisament la millor per extralimitar-nos en l’anàlisi.
Apliquem els remeis
Ara és urgent centrar-nos en l’aplicació dels remeis sense dilacions per canviar aquests usos lingüístics i deixar d’analitzar l’estat de llengua. De sobres és coneguda la meva opinió sobre el fet que el català és una de les llengües del món més monitorades i el que li cal actuar, és a dir, implementar les polítiques lingüístiques que corregeixin més aviat que tard la situació que viu amb diverses crisis sotjant-la alhora.
Just ahir acabava una jornada de dos dies en què s’han analitzat diversos àmbits des del punt de vista sociolingüístic i voldria compartir algunes de les dades que es van referir als usos lingüístics dels joves que em semblen molt pertinents per al contingut d’aquests articles dedicats als joves i no, no em vull excedir en l’anàlisi, però cal tenir-les en compte per adonar-nos de la gravetat de la situació.
Així doncs, a partir de l’anàlisi d’un conjunt d’indicadors, que va presentar-nos l’Esteve Valls, un dels ponents d’aquestes jornades, vam poder veure que els joves d’entre 15 i 29 anys comparteixen tres trets en tots els territoris de llengua catalana:
Primer tret compartit
En primer lloc, que entre els usos lingüístics que no m’agraden dels parlants més joves s’ha observat que ja no es produeix enlloc un increment de la identificació exclusiva amb el català respecte d’aquells que el tenen com a única llengua oficial. Així, quan comparem les variables de llengua inicial i llengua d’identificació veiem que hi ha un manteniment a Andorra, però que es retrocedeix a la resta del domini lingüístic.
El retrocés que es detecta en aquesta franja d’edat és especialment destacable perquè en un estudi anterior ja s’havia constatat que la llengua d’identificació —en aquest apunt vaig definir a què ens referim quan parlem d’aquest concepte i vaig compartir-hi també algunes altres dades— és la variable que més s’associa a l’ús entre els joves. Què vull dir amb això? Que si baixa aquest percentatge és quan el castell de cartes, un castell que ja s’aguantava d’aquella manera, s’enfonsa.
No és una qüestió qualsevol perquè sense aquesta vinculació no es poden consolidar uns usos lingüístics extensius i això és un drama, que si fos l’únic rai, però ja se sap que les notícies dolentes a casa del pobre venen de dos en dos perquè també és cert que en una part, encara petita, de joves catalanoparlants inicials s’està obrint pas una nova categoria: la dels joves que incorporen a la seva identitat lingüística el castellà i, en aquests casos, la convergència lingüística acaba anant sempre en una direcció, endevineu quina?
Segon tret compartit
En segon lloc, que enllaça amb això que deia de la convergència lingüística, és la pronunciada tendència d’aquesta franja d’edat a adaptar-se a la llengua de l’interlocutor, en totes direccions, eh, no hi ha una direcció única, tot i que convergeixen més els joves catalanoparlants que no pas els castellanoparlants. En aquest aspecte són els líders, o sigui, no hi ha cap altra franja d’edat analitzada que tingui una tendència en els usos lingüístics amb una convergència tan accentuada. I torno a preguntar, en quina direcció convergeix lingüísticament el jovent del país?
Tercer tret compartit
Finalment, hi ha un tercer aspecte en què s’han detectat coincidències en els usos lingüístics dels joves de tota la catalanofonia que té a veure amb els usos intrageneracionals, és a dir, entre membres d’una mateixa generació, i és que l’ús del català amb els amics és inferior del de llengua inicial o familiar, una qüestió que té més incidència en joves fills de parelles que han adoptat el català amb els fills, però que tenen el castellà com a llengua de relació entre els pares i, per tant, demostra que ja ni tan sols la transmissió lingüística intergeneracional és suficient per assegurar aquesta transmissió.
Aquestes són dades acabades de sortir del forn i sens dubte em doten d’elements per tornar a la càrrega amb el mantra que ens cal anàlisi, però encara ens fa falta més intervenció i és aquí on començo amb la segona part de l’article: la necessitat del canvi de percepció pel que fa a la llengua.
Canvi de percepció
Aquest canvi és bàsic perquè els usos canviïn i deixin de convergir sempre cap al mateix costat; de fet, més que bàsic és del tot imprescindible vist l’anàlisi que acabo de comentar. A tot això, ja no he entrat, i podria fer-ho perquè hi ha matèria primera, eh, en el fet que les llengües hegemòniques com el castellà i l’anglès sempre parteixen amb avantatge perquè abans que comencin a córrer ja tenen gran part del camí trillat.
En canvi, les llengües minoritàries arrosseguen càrregues prèvies com, en el nostre cas, l’omnipresència del castellà —sobretot en contextos com les xarxes socials que conforma la boirina enganxosa que acompanya tot el dia els jovent de casa nostra. Ara, a més, després de la la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, ha acabat també entrant per via judicial amb un 25% de castellà obligatori a les escoles públiques del país, un dels pocs llocs en què el català, amb tots els peròs que vulgueu, encara tenia certa preeminència.
La medecina
Per tant, com comentava, si volem canviar les percepcions prèvies que condicionen —i de quina manera— els usos juvenils caldrà que duem a terme una actuació que es marqui l’objectiu d’establir un efecte durador que modifiqui la visió prefixada que tenen aquests joves i que té l’epicentre en la manca d’autenticitat de la llengua.
Repeteixo: no és fàcil perquè aquesta manca d’autenticitat ve predeterminada pel núvol —radioactiu?— que acompanya les llengües hegemòniques i que condiciona la convergència lingüística i tantes altres coses dels usos lingüístics com és el fet que una llengua també és més cool i sona més bé perquè estem més acostumats a sentir-la.
En aquest punt, qui pot competir amb la presència massiva d’anglès i castellà a les xarxes socials, a la música, a la literatura —Collboni, quina gran idea, eh, la beca menjadora per a autors en llengua castellana—? Uns consums que com deia el sociòleg Salvador Cardús són qualsevol cosa menys eleccions lliures i és aquí que tornen a aparèixer les protagonistes de la història en forma de llengües hegemòniques.
Així doncs, cal centrar els esforços a canviar aquestes percepcions de manca d’autenticitat envers el català, una llengua que els adolescents sí que perceben com una imposició del sistema. Una qüestió que té a veure directament amb la manera com molts d’aquests joves han entrat en contacte amb la llengua, sobretot en el cas de nois i noies procedents de famílies no catalanoparlants, i que viuen en un entorn on la socialització es duu a terme majoritàriament en castellà.
La llengua del sistema
I ara la pregunta: a quins llocs té presència majoritària el català? Exacte, educació i administració pública, aleshores és fàcil que s’estableixi una relació en què el català esdevé la llengua marcada simbòlicament per un convencionalisme del qual fugen sistemàticament les franges de població més jove, que són antisistema per definició. Cal parar atenció a aquesta circumstància perquè haurà d’orientar absolutament les intervencions que hi vulguem dur a terme, que hauran de ser pensades en tot moment amb la voluntat explícita d’allunyar-se de qualsevol convencionalisme i cercant una complicitat que s’assimili al tracte entre iguals.
La fòrmula Plats bruts
En el cas del català ens hem de preguntar si la llengua catalana s’ha situat a un nivell de llengua ambiental —amb tots els matisos que vulguem posar a aquest concepte— que d’alguna manera hagi influït els joves durant la seva vida. Com? Mitjançant alguna experiència que faci que en tinguin una predisposició positiva i en aquest és interessant el que deia fa uns anys l’Oriol Grau, guionista de Plats bruts , la sèrie més intergeneracional de la història de Televisió de Catalunya:
«Quan vull captar l’atenció de l’espectador jove, sobretot a l’hora de fer humor, utilitzo el català col·loquial[1], del carrer, un català incorrecte, contaminat, amb presència de castellanismes, però viu, actual i molt més proper a la llengua quotidiana, i això ajuda a permetre que els joves espectadors s’hi identifiquin de seguida.»
L’opinió de l’Oriol Grau és important perquè prové d’un creador d’èxit de productes audiovisuals i d’oci que ha reflexionat sobre el producte que ofereix també des d’un punt de vista també lingüístic i coneix a què donen prioritat els joves a l’hora de consumir continguts audiovisuals i, en aquest sentit, la seva opció lingüística és clara: quan ha de fer humor, fa servir el català col·loquial, un model de llengua que reprodueix i adapta els registres i els usos habituals del carrer perquè el que cerca és la identificació de l’audiència amb el producte que s’ofereix.
Les xarxes socials
Sense perdre de vista aquestes reflexions, una segona qüestió que hi està relacionada pel que fa al consum d’oci és quines preferències tenen en compte i quins altres factors els influeixen a l’hora de decidir-se per uns productes o per uns altres i és aquí on ja puc enllaçar directament, fins ara ho havia comentat de passada, amb els entorns digitals que és on passen més hores enganxats els nostres protagonistes de la història; això, però, serà durant les pròximes setmanes.
Epíleg 1: article 18 de desembre
Ara mateix tinc diverses qüestions sobre la taula que tractaré durant les pròximes setmanes i amb aquest epíleg vull fer-ne un petit esbós. Just la setmana vinent publicaré un petit article que he dedicat a la mancança de formació en l’àmbit específic de la sociolingüística i la política lingüística, un fet que em sembla paradoxal si tenim en compte la situació i el context de la llengua catalana amb una crisi dels usos lingüístics sobretot entre els joves, per exemple, que penso que està demandant professionals que no poden formar-se per la manca d’oferta endèmica que hi ha en aquests moments i des de fa anys.
Epíleg 2: article de regal per Nadal
A continuació, la setmana de Nadal, just el dia 25, parlaré específicament del XXXVIII Curs de Sociolingüística, que es va celebrar el 14, 15, 21 i 22 de novembre a la Nucia, i al qual vaig assistir. Penso que serà interessant recuperar algunes qüestions que són d’especial transcendència pel contingut d’aquest blog —els usos lingüístics del jovent— en un curs que, de moment, és dels pocs espais amb contingut específic en sociolingüística i política lingüística que hi ha avui als Països Catalans.
Epíleg 3: el 2026 tornen els joves
Començaré el 2026 parlant d’un estudi que revisa què passa amb els youtubers i els instagramers i en veurem algunes dades i usos lingüístics interessants, sempre amb l’objectiu principal de construir una sortida d’aquest atzucac, que la trobarem, que aquí del que es tracta és d’anar de cara a barraca i trobar solucions: pensar-les, plantejar-les i aplicar-les, sobretot aplicar-les.
Epíleg 4: la qualitat lingüística s’ha de pagar
Durant aquestes primeres setmanes del 2026 espero que ja hagi donat forma a la idea que tinc d’article que encara la qualitat lingüística als mitjans de comunicació. Tot plegat va sorgir després de constatar algunes pífies de calibre extra a la pàgina web de la ràdio líder del país que em va fer preguntar si realment la qualitat lingüística era un valor o més aviat una nosa en els mitjans perquè no vol pagar-se un assessorament lingüístic de qualitat.
A partir d’aquí vaig recollir en diferents enllaços alguns errors que penso que potser ens haurien d’estalviar, la voluntat seria el d’obrir un debat que també és important: en una societat com la nostra, en què vivim en una dictadura de l’actualitat i de la sobreexposició informativa poden tenir realment cura els mitjans de comunicació del contingut i la qualitat lingüística si no contracten i paguen adequadament per un assessorament lingüístic de qualitat?
Article actualitzat el 13 de desembre de 2025 per incorporar els epílegs amb l’agenda de les pròximes publicacions al blog
[1] Moltes vegades ens preguntem si l’acceptació d’aquest català col·loquial ve a dir-nos si el català no és capaç per ell mateix de crear un col·loquial ric i lliure d’interferències, però si ho comparem amb el castellà podem dir també que el castellà té un col·loquial mediatitzat, que seria el que es fa servir quan parlem de sèries de ficció, també interferit per la llengua anglesa i, en aquest sentit, són interessants els treballs al voltant d’aquesta qüestió que ha publicat el professor Juan Gómez Capuz com, per exemple La interferencia pragmática del inglés sobre el español en doblajes, telecomedias y lenguaje coloquial: una aportación al estudio del cambio lingüístico en curso.
Ara bé, també és veritat que el castellà no es troba sotmès a les mateixes problemàtiques de català i que, per tant, aquesta hibridació amb l’anglès es pot assumir des d’una altra perspectiva.
